Els nacionals primer

Europa ens roba, ens imposa interessos que no són els nostres, i limita la sobirania nacional; les elits polítiques i econòmiques ens menystenen, no ens representen, són corruptes; els nacionals primer, els estrangers vénen a prendre’ns la feina i a aprofitar-se dels serveis públics; els immigrants de cultures alienes destrueixen els nostres valors i posen en perill la nació. Molt esquemàticament, aquest seria l’ideari reactiu de l’extrema dreta europea, que utilitza la xenofòbia sense complexos com a forma d’autoidentificació i de contestació a les institucions.

Cadascun d’aquests moviments és en funció de la història del país. Només a França han arribat a bastir un partit de masses com el Front Nacional de Marine Le Pen, que va trobar un terreny adobat en un electorat popular durant anys captiu del Partit Comunista, que ha buscat aixopluc en el discurs comunitarista quan amb la desbandada de l’esquerra i les fractures de la crisi s’ha sentit desemparada. Però el creixement d’aquests moviments s’ha d’emmarcar en la crisi general de governança d’una Europa que no s’acaba de trobar. S’ha trencat el model social: les fractures de l’austeritat salvatge han deixat les classes mitjanes a la intempèrie (i l’extrema dreta sap explotar les seves pors i cobreix el buit deixat per l’ensulsiada de l’esquerra). Trontolla el model polític: no s’ha trobat l’estructura supranacional integradora i eficaç per governar terres gastades, carregades d’història i amb massa ferides de la memòria (i l’extrema dreta proposa el replegament nacional). Tanmateix, la vocació patriòtica de l’extrema dreta no li impedeix la internacionalització de la trama. I s’ha convertit en un instrument de penetració de Putin a Europa.

Conclusió: l’emergència de l’extrema dreta és una expressió més (com la humiliació de Grècia, com el Brexit, com la qüestió dels refugiats) de l’estat de debilitat política i moral d’Europa. Si Europa reprengués volada, l’extrema dreta decauria ràpidament.