El naixement de la tragèdia grega

Fa 140 anys, Friedrich Nietzsche va escriure una de les seves obres cabdals, El naixement de la tragèdia, compendi d'erudició, art i filosofia a partir del seu profund coneixement del món hel·lenístic. El llibre va popularitzar una divisió antropològica entre persones apol·línies i dionisíaques. Els primers són amants de l'ordre, la mesura i l'harmonia. Responen a l'ideal del déu Apol·lo, prototip clàssic de bellesa i perfecció. Els segons tendeixen al plaer desenfrenat, a l'exaltació tràgica de la vida. Responen al déu Dionís, també conegut com a Bacus. Sí, el del vi.

Els temps heroics grecs han passat i Nietzsche descansa al panteó dels grans savis del dramàtic segle XX, però Grècia s'entossudeix a fer de la seva existència una tragèdia mediocre protagonitzada per polítics que, si som benèvols, podem qualificar de dionisíacs. Però l'embriaguesa només els ha servit per encadenar error rere error. Ara ni tan sols sabem si Papandreu és un demòcrata de cap a peus o un hàbil polític que mira de salvar-se amb dignitat davant la debacle.

Els grecs fa l'efecte que no són conscients del drama en què s'han ficat. A cada acte ho empitjoren. Tot el món els mira i ells vinga a fer el ridícul, barallats, improvisant, perduts en el seu laberint, que també és el d'Europa. És com si, a anys llum de la crua realitat, en el seu deliri es creguessin de nou un Zeus que rapta Europa. Quan en realitat acabaran expulsats d'un Vell Continent que es debat entre els mercaders i l'ideal apol·lini.