Coses de l’estiu
S’acaba el juliol. L’altre dia va ser Sant Jaume, patró de les Espanyes, que abans era festa grossa i ara passa del tot desapercebut. El Camí de Sant Jaume ja no porta enlloc i la infinitat d’ermites romàniques i monestirs que per tot Europa acollien els pelegrins ja són només edificis històrics d’aquests que l’helicòpter del Tour de França t’ensenya amb un cert orgull quan els sobrevola. No sé si la Vuelta té la mateixa política cultural de xovinisme territorial perquè no la miro mai. Suposo que fan igual i que quan passa pel nord de la península Ibèrica també t’ensenyen les escales del camí que s’acaba a l’Obradoiro. Abans per Sant Jaume hi havia revetlles i es feien coques, però tot, revetlles i coques, era com de tercera categoria. Les més importants eren les de Sant Joan, després venien les de Sant Pere i, finalment, les de Sant Jaume. Segurament encara se’n fan algunes, però em temo que han entrat en la decadència que està destruint la vida popular i les tradicions del país. El que encara hi ha, per Sant Jaume, són algunes festes majors, amb els seus balls, cada dia més sorollosos, i els oficis parroquials d’habitud. Aquest any ha fet calor i ha plogut. Ha plogut aigua bruta de fang. Tot plegat una mica simbòlic.
Fa uns dies que, al poble on visc, Sant Feliu de Guíxols, es va inaugurar l’habitual exposició d’estiu que, al monestir, a l’Espai Carmen Thyssen, l’Ajuntament organitza gràcies a la generositat de la baronessa. Ella té una col·lecció magnífica de pintura catalana i internacional i una petita selecció d’aquesta col·lecció constitueix la base de l’exposició. Cada any tens l’oportunitat de veure alguna obra meravellosa, i això sol en justifica la visita. Aquest any un Van Gogh d’abans que el pintor trobés el seu llenguatge personal, però esplèndid, fa companyia a un Urgell tan tenebrós com el quadre de l’holandès. És una comparació molt interessant i fèrtil. De tota manera, a mi el que més m’ha commogut és la presència d’un Sunyer inesperat, que no havia vist mai. Un paisatge del Garraf de cap a l’any 1908, de notables dimensions, en què apareix l’orografia sunyeriana típica d’aquests anys i un pi tofut i magníficament pintat. Sota el pi, una maternitat diminuta, com per afegir només una mica de vida carnal a un paisatge esquerp i una mica lunar. Aquest Sunyer està acompanyat per tres altres, més moderns i petits i menys interessants. També hi ha un Rusiñol preciós i un Miquel Villà d’una gran força. El que no sé què hi fa és un Vasarely immens, tan gran com vacu. Però, en fi, els noms són els noms. Si tenen ocasió d’anar a Sant Feliu, no es perdin aquesta exposició.
La bona notícia d’aquest juliol és que la baronessa i l’Ajuntament han signat un document de cessió a la ciutat, per vint anys, de la col·lecció de pintura catalana de Carmen Thyssen. Una cessió gratuïta que serà la base del futur Museu Carmen Thyssen de Sant Feliu. O sigui que un dels reclams per aconseguir un turisme de qualitat s’està consolidant.
Aquest cap de setmana comença la festa major ganxona, amb el soroll d’això que s’ha posat de moda i que en diuen timbalades, amb el garbuix dels balls al Passeig, amb un excés de decibels, amb alguna sardana escadussera, i amb l’ofici a la parròquia i els gegants passejant, com és costum. I els focs del darrer dia, sobre el mar, amb les palmeres que vessen lluentons i els xiulets dels coets i els cops secs dels petards del final. La platja s’omple de gent i quan s’alça una palmera lluminosa, blanca, verda o blavissa, es veuen tots els capets i les pantalles dels mòbils que la fotografien. Jo acostumo a veure els focs des d’un terrat i la imatge és entranyable: el gènere humà embadocat per la llum i el soroll, el foc i els colors, com des de l’època del planeta dels simis.
Una de les alegries de Sant Feliu és el mercat dels pagesos i les pageses. No tots hi són cada dia. En Joan, sí. La Victòria, cada dia, menys els diumenges. La Felícia hi és quan vol, dissabtes i diumenges segur. En Marc, el carolingi, com li diem, perquè és un noi jove, alt, ros i amb els ulls blaus, talment un soldat perdut de l’emperador Carlemany, hi és quan pot. Ahir en Marc em va vendre uns préssecs prodigiosos, gustosos i sucosos, d’aquells d’abans, podríem dir. I unes peres menudes dolcíssimes. I una tomata gegantina, sumptuosa, de cor de bou.
Suposo que es deuen haver adonat que si els explico tot això és per no parlar del referèndum. Cada dia falta un dia menys i tot està més embolicat. No podia ser d’una altra manera.
