26/01/2013

Un nas vermell

2 min

Els qui em coneixen saben que no sóc una persona gaire aficionada als pallassos, als clowns , com ara molts en diuen. Però aquesta setmana alguna cosa ha canviat per sempre més. Fa uns dies vaig passar tot un matí envoltada de criatures i pallassos a l'Hospital Sant Joan de Déu i el que vaig viure allà ha fet que ja mai més pugui tornar a dir que jo, això dels pallassos… què vols que et digui…

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Perquè el que va passar quan dues noies es van posar una bata blanca amb botons exagerats i de colors, sabates grosses i cridaneres i un nas vermell va ser màgia. Trenta segons abans de l'aparició de les Pallapupes, l'ambient de la sala d'hospital on érem era el que tots ens podem imaginar: nens apagats, amb mascaretes, pares preocupats i angoixats fent bona cara per no espantar més les seves criatures, nenes cansades com ancianes i mares badallant la seva son i la seva desesperació. Doncs bé, un cop van entrar les pallasses, alguna cosa indescriptible va regenerar l'aire d'aquella habitació. Els nens i nenes van deixar de ser pacients i van tornar a ser nens i nenes; als pares semblava que, de sobte, algú els hagués despertat d'un malson, i fins i tot els metges i les infermeres que rondaven per allà els van seguir el joc. En un instant vaig començar a sentir riures, vaig veure com un nen amb mascareta perseguia juganer una pallassa i una mare encoratjava la seva nena perquè anés a cantar una cançó a la nova doctora de bata blanca i barret estrambòtic.

No sé si és el poder del riure o la necessitat imperiosa de fugir momentàniament del patiment, però el que tinc claríssim és que tots hauríem de guardar en algun calaix de casa, o a la bossa de mà, o en algun racó del cotxe, un nas vermell. I quan tot sembla que està a punt d'esfondrar-se, posar-nos-el. Veureu com, sense saber com, tot canvia. És màgia, creieu-me.

stats