Publicitat
Publicitat

La necessitat d'un pacte fiscal

De cara a assolir el màxim consens possible en la cimera del pacte fiscal que se celebrarà dimecres, aquests dies el president Mas està tenint una ronda de reunions amb els diferents partits polítics de l'arc parlamentari català. És molt important que hi hagi un gran acord polític i social a Catalunya per poder anar a negociar amb força a Madrid.

Ningú discuteix que l'actual model de finançament, tot i ser un avanç respecte a l'anterior, no ha aportat els resultats esperats, tant pel disseny del model com pels successius incompliments del govern central. Els resultats han estat menys recursos dels previstos, no s'ha mantingut l'ordinalitat i continuen persistint desequilibris entre la capacitat de decidir en els ingressos i la de fer-ho en les despeses, entre d'altres. La greu crisi econòmica no ha fet més que aprofundir en les debilitats del model i inclús s'ha posat en qüestió la sostenibilitat de l'actual estat de les autonomies, i n'hi ha que han defensat un procés de recentralització.

Aquest escenari obliga a replantejar a fons el model de relacions fiscals i financeres entre l'Estat i la Generalitat, de manera que s'atorgui a la Generalitat un nivell superior d'autogovern, especialment pel que fa referència al sistema de finançament. Aquest nou model -diguem-ne pacte fiscal- ha de complir una sèrie d'objectius.

En primer lloc, ha de ser un instrument que augmenti la responsabilitat de la Generalitat davant dels seus ciutadans i davant d'altres administracions. Actualment existeix un important grau d'autonomia en l'àmbit de la despesa (capacitat de legislar, de gestionar i de fer pagaments), però molt poca en l'àmbit dels ingressos. La capacitat de legislar sobre els impostos està limitada a una part de l'IRPF i als impostos de segon ordre, i la gestió i recaptació directa dels impostos només als impostos de segons ordre. El nou model ha de donar àmplies competències en els ingressos perquè el govern de la Generalitat respongui davant dels seus ciutadans no només per les decisions de despesa, sinó també per les referents a les d'ingressos. Aquest augment de la responsabilitat fiscal incentiva el Govern a gastar d'una manera molt més eficient, ja que els ciutadans exerceixen més control sobre els governants perquè perceben millor el cost dels serveis.

En segon lloc, ha de permetre a la Generalitat utilitzar la política fiscal d'una manera molt més activa per poder reduir el nivell de dèficit públic i sanejar els seus comptes. Ara per ara, la Generalitat només pot actuar sobre el seu nivell de dèficit, bàsicament a través de retallades en la despesa, ja que no disposa d'instruments fiscals potents que li permetin ampliar de manera important els recursos. Tenir aquests instruments facilitaria l'accés de la Generalitat als mercats financers, ja que quan una administració té plens poders tributaris augmenta la seva solvència i, per tant, els interessos que se li apliquen són més baixos.

En tercer lloc, ha de configurar-se com un instrument de reactivació econòmica, adequant el sistema fiscal a l'estructura productiva específica de l'economia de Catalunya. La Generalitat ha de poder fer polítiques fiscals diferenciades que afavoreixin la reactivació econòmica i la creació d'ocupació.

En quart lloc, ha de garantir l'eficiència en la gestió tributària i la seguretat jurídica.

En cinquè lloc, ha d'aportar els recursos suficients per fer front al cost de les competències atribuïdes. És a dir, hi ha d'haver més vinculació entre els recursos generats i la despesa feta.

Per tant, el pacte fiscal ha d'aportar resultats de tipus qualitatiu: menys dependència financera de l'Estat, més autonomia tributària, més responsabilitat fiscal, més estabilitat en els recursos, més transparència, més perceptibilitat i més eficiència. I també uns resultats de tipus quantitatiu: més disponibilitat de recursos, més garantia de liquidabilitat d'aquests recursos i una reducció del dèficit fiscal de Catalunya.

Per assolir al màxim els objectius plantejats, el pacte fiscal s'ha de basar en la bilateralitat entre Catalunya i l'Estat, i s'ha de concretar en el fet que la Generalitat tingui la capacitat de legislar, gestionar i recaptar tots els tributs generats a Catalunya. Del conjunt de la recaptació obtinguda se n'haurien d'establir dues aportacions a l'Estat. Una per finançar la part corresponent a les despeses associades a les competències que no han estat traspassades a Catalunya i l'altra per finançar la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. Aquest model és pràcticament idèntic a l'aprovat al 30 de setembre del 2005 al Parlament de Catalunya i que va obtenir el suport del 90% del conjunt de forces polítiques catalanes. Cal assenyalar també que aquest no és un model nou dins de l'estat espanyol, ja que és molt semblant a l'existent al País Basc i Navarra, amb l'excepció de l'aportació a la solidaritat (inexistent en el cas de les comunitats forals).

La greu situació econòmica i la debilitat de les finances del govern de la Generalitat fan que ara més que mai sigui molt necessari un gran pacte d'estat a Catalunya per canviar el model de finançament autonòmic, un pacte en què es prioritzin per davant de tot els interessos del país. El pacte fiscal tal com està formulat apel·la a la responsabilitat, l'esforç, la reactivació econòmica i la solidaritat, i és evident que cal avançar en aquesta línia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT