La negociació col·lectiva pot ajudar a reduir el dèficit
Diversos responsables polítics d'Ohio, Wisconsin i altres estats amb dèficit pressupostari afirmen que, per tapar els forats, cal estalviar en costos laborals i afeblir els sindicats. Tenen raó a mitges.
Els contribuents de tot el país financen unes pensions, unes prestacions socials i una estabilitat per als funcionaris de què no gaudeix gairebé ningú en el sector privat. Els contribuents no poden continuar assumint aquestes despeses, que creixen a un ritme molt superior a la inflació. Sí, els funcionaris necessiten una jubilació segura. I sí, els contribuents necessiten policies, professors i bombers de primera classe. La feina del govern és equilibrar aquestes necessitats contraposades. Però, per raons diverses, la balança es decanta cada vegada més en contra dels contribuents.
No és fàcil corregir aquest desequilibri, però en un nombre creixent d'estats el dèficit públic es fa servir per justificar mesures destinades a reduir no sols els costos laborals, sinó també els drets dels treballadors. Aquesta tendència és comprensible perquè massa sovint els sindicats del sector públic esdevenen un obstacle per a les reformes. Però els sindicats també juguen un paper fonamental a l'hora de protegir contra els abusos en el lloc de treball i, segons la meva experiència, són essencials per a la formació, organització i gestió d'una mà d'obra professionalitzada.
L'organització al voltant d'un interès comú és essencial en una democràcia. Privar les persones del dret a la negociació col·lectiva té tan poc sentit com privar-les del dret al vot secret. Sí que ens hauríem d'esforçar, en canvi, a modernitzar les relacions del govern amb els sindicats, i els líders sindicals haurien de tenir prou visió de futur per col·laborar-hi, perquè l'única manera de mantenir les prestacions laborals a llarg termini és garantir que els pressupostos públics tindran a llarg termini la capacitat de finançar-les. Una de les mesures proposades a Wisconsin per frenar les despeses laborals ha estat privar els sindicats del dret a la negociació col·lectiva de pensions i prestacions sanitàries.
El problema no és que els sindicats expressin aquests drets, sinó que els governs no s'adapten als nous temps i no actuen d'una manera fiscalment responsable. Si les condicions de contractació o la legislació laboral del passat ja no tenen sentit, nosaltres, el poble, hauríem de renegociar -o legislar- uns canvis. Caldria reduir prestacions acordades fa 35 anys que ara són inassumibles. De la mateixa manera, també s'haurien de modificar normatives laborals que tenien sentit fa 70 anys però que ara han esdevingut obsoletes.
L'Ajuntament de Nova York comparteix un objectiu amb les ciutats i estats de tota la nació: menys despeses i més serveis. També volem legislar canvis per tal de reduir les despeses en pensions i prestacions socials i modernitzar la legislació laboral. Però creiem que en alguns casos ampliar la negociació col·lectiva seria més beneficiós que no pas eliminar-la.
Per exemple, a Nova York el govern de l'Estat -no l'Ajuntament- té poders per fixar les prestacions de jubilació del personal municipal, però els contribuents de la ciutat són els que han de pagar la factura. L'alcalde no pot discutir aquestes prestacions quan negocia les contractacions amb els sindicats, tot i que aquestes despeses poden arribar a representar el 80% de la retribució total d'un treballador. A més, al Parlament de l'Estat s'aproven augments de pensions que funcionen com a suborns per als sindicats municipals i en faciliten el suport en les campanyes per a la reelecció.
Aquests són els problemes que han d'afrontar els alcaldes de tot el país. A la ciutat de Nova York, els contribuents es veuran obligats a pagar aquest any 8.300 milions de dòlars en prestacions de jubilació quan fa deu anys en van pagar 1.500. La proposta que fem a l'Estat és ben senzilla: legisleu uns imports més baixos aquest any i, més endavant, doneu-nos poders per negociar nosaltres mateixos uns estalvis justos en prestacions de jubilació. Les pensions no són l'únic àmbit en què ens agradaria ampliar les nostres competències en matèria de negociació col·lectiva i així modernitzar el govern. Nova York és un dels únics dotze estats on s'aplica una llei que obliga a acomiadar els docents estrictament per motius d'antiguitat; una política que és coneguda amb l'expressió: "El primer que arriba és el primer que se'n va". A l'Ajuntament de Nova York ens disposem a acomiadar una sèrie de treballadors, entre els quals hi ha 4.500 docents. I l'única cosa pitjor que acomiadar docents és acomiadar els que hauríem de retenir, és a dir, alguns dels millors.
Per això demanem a l'Estat que ens doni poders per negociar col·lectivament una política d'acomiadaments amb el sindicats dels docents, i mentrestant procedirem d'acord amb criteris de sentit comú, com ara despatxar els docents que hagin obtingut una avaluació insatisfactòria, que hagin estat declarats culpables d'algun delicte o que no tinguin l'acreditació professional requerida.
Si els acords de negociació col·lectiva o les lleis estatals ja no estan al servei de l'interès general, cal canviar-los. En això consisteix la democràcia. La feina dels dirigents sindicals és obtenir el millor acord per als membres de la seva organització. La feina dels polítics és obtenir el millor acord per a tots els ciutadans. En lloc de declarar la guerra als sindicats, hem d'exigir-los arribar a un nou acord que reflecteixi la realitat econòmica i les condicionals laborals actuals, no les que hi havia fa un segle. Si no ho aconseguim, la culpa no serà dels sindicats, ni de les estrelles; serà ben nostra.
