El dilema

Un dilema recorre el món independentista: ¿negociar o no negociar? Aquest és el dubte. Més enllà dels pronunciaments de fidelitat al compliment del full de ruta de Junts pel Sí i de les piruetes per fer compatible aquesta promesa amb el compromís de no saltar-se la legalitat, en mitjans de comunicació sobiranistes cada cop són més les veus que s’interroguen sobre què i com negociar amb un futur govern espanyol.

Els tempteigs, en aquesta llarga partida que és la formació d’un nou govern a Espanya, no ofereixen expectatives gaire optimistes. Però tanmateix, és previsible que un nou govern sense el PP entri en una fase més política i menys judicial en relació a l’independentisme. Com a gest de bona voluntat, Pedro Sánchez s’ha agafat als 23 punts que Mas va presentar a Rajoy sense merèixer cap resposta, i Iglesias segueix fent bandera del referèndum. Què cal fer?

Entrar en negociacions amb un futur govern espanyol és, es vulgui o no, aparcar la independència. Per negociar s’ha de cedir. I la primera cessió serà renunciar al calendari de màxims. La pregunta és si amb aquest retrocés es pot guanyar temps o només se’n pot perdre. L’altra opció, òbviament, és mantenir-se en la postura que no hi ha res més a negociar que els termes de la desconnexió. La resposta espanyola és perfectament previsible: no hi ha res a parlar. És a dir, seguir en la llarga incomunicació d’aquests anys, sense més contacte que les picabaralles entre conselleries i ministeris. Probablement és enviar la independència a qui sap quan, en la mesura que no hi ha força per imposar-la, amb risc de desencantament i frustració.

Quin és el millor camí per sortir de l’enfangament i poder fer passos endavant? Aquesta és la qüestió.