Publicitat
Publicitat

Uns neixen nus, altres ben abrigats

Vull intentar mantenir-me al marge de la polèmica política que tenim, i que crec que durarà, sobre la supressió de l'impost de successions. Hi ha arguments de tipus polític (la discriminació per la desigualtat fiscal amb altres zones d'Espanya), de tipus econòmic (els inconvenients i els perills en el moment de transmissió de les empreses familiars) i de tipus social (les dificultats a l'hora d'heretar els habitatges familiars), que són raonables. No només els entenc, sinó que els comparteixo. Són arguments que han provocat, justament, la recent reforma de l'impost.

Però he sentit cada vegada amb més força l'afirmació que "l'impost sobre les herències és una injustícia" i que per tant s'ha de suprimir. Això suposa passar d'una discussió política a un debat ideològic, i per tant de conseqüències ètiques, sobre què és just i què és injust. En aquest debat sí que hi vull entrar, perquè toca valors i conviccions.

El model de convivència social que hem anat construint a Europa, des de mitjans del segle passat, està basat en quatre principis que de forma molt esquemàtica es poden formular així: acceptació del mercat lliure però regulat per l'estat a fi d'evitar els abusos, acceptació de la llibertat d'empresa i d'enriquiment personal a través de la realització d'una activitat econòmica útil i no delictiva, prestació per part de l'estat d'una sèrie de serveis bàsics accessibles gratuïtament a tots els ciutadans, i finançament d'aquests serveis a través d'un sistema fiscal que gravi proporcionalment més a qui més té. Aquesta és la que jo anomeno "síntesi liberal-socialdemòcrata", que, sense que se'n pugui exagerar la bondat, crec que és el sistema a què molts altres països aspiren. Està igualment lluny del liberalisme salvatge del segle XVIII i de la utòpica societat igualitària comunista, imposada dictatorialment, de principis del XX. L'element fonamental d'aquesta síntesi és que ha aconseguit una concreció acceptable de l'aspiració de la revolució moderna Liberté, égalité, fraternité .

Ho ha fet reivindicant la llibertat individual, tant en el camp polític com en l'econòmic; concretant la igualtat en igualtat de drets, d'oportunitats i de serveis bàsics, i materialitzant la fraternitat solidària en la redistribució de riquesa a través del sistema fiscal. La combinació de llibertat, igualtat d'oportunitats i redistribució permet que la vida de cada ciutadà estigui oberta a unes oportunitats -el resultat de les quals dependrà, però, de l'esforç individual- i tingui també una xarxa de seguretat que suposa uns mínims garantits a tothom, i que han d'evitar l'exclusió.

És evident que les actuals societats europees estan molt lluny de funcionar sempre d'acord amb aquest esquema i que estan plenes de pobresa i de marginació, encara que a uns nivells incomparablement inferiors als de la majoria de societats no europees (incloent-hi totes les societats no desenvolupades, però també, no ho oblidem, els Estats Units d'Amèrica).

La gran distància entre la teoria i la realitat és conseqüència de fallades importants en els mecanismes teòrics que he esquematitzat. En molts casos no hi ha llibertat, per a molts no hi ha igualtat d'oportunitats, moltes vegades manca l'esforç personal, i sovint el funcionament i la qualitat dels serveis d'accés universal no és suficient, entre altres raons perquè els ingressos públics estan per sota de les necessitats, sigui per una incorrecta legislació tributària, sigui per un gran frau fiscal.

Suposo que tots devem estar d'acord que l'impost sobre els béns heretats representa alhora un element redistributiu (paga més qui hereta més) i una contribució a la igualtat d'oportunitats davant de la vida. Les persones som diferents per naixement i intentem que a través de la sanitat i l'educació públiques no siguem més diferents, i tots tinguem la salut i la formació necessàries per afrontar la vida en condicions de més igualtat. Si aquest és un sentiment que compartim, ¿com podem pretendre que la gran desigualtat que representa la fortuna heretada no sigui parcialment compensada amb una contribució al benestar col·lectiu? ¿No és l'herència una de les majors causes de desigualtat? No penso pas, com alguns han arribat a proposar, que calgui suprimir l'herència (són els mateixos que proposaven suprimir la propietat privada!). Però, ¿no és just que una petita part dels béns heretats serveixin per finançar la sanitat, l'educació i l'atenció als que no han heretat res? S'ha d'evitar que l'impost creï problemes en la transmissió de l'habitatge familiar, d'uns estalvis familiars o de les empreses (no és el mateix, però, heretar una empresa familiar que un paquet d'accions del BBVA), però l'impost de successions no és una injustícia. El que veritablement és injust i regressiu és la seva supressió.

No tinc per què judicar, però em costa entendre que organitzacions de suposada orientació cristiana, que en tantes àrees defensen la justícia social, defensin en aquest cas la supressió.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT