Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

"És un nen que li costa parlar"

En frases com les del títol els gramàtics estan dividits sobre quina opció és millor: que li costa parlar , a qui costa parlar o a qui li costa parlar .

La primera opció, l'anomenat relatiu col·loquial , ningú la rebutja perquè, com que el que no és pronom sinó simple conjunció, no apareix el fantasma del pleonasme (o duplicació pronominal), que porta alguns gramàtics a condemnar certes estructures sense analitzar-les gaire. Ara bé, ser col·loquial la faria inadequada en certs registres.

La forta divisió la susciten les altres dues. Els gramàtics més tradicionals no toleren la tercera per pleonasme, mentre que els més moderns veuen qüestionable la segona perquè s'han adonat que certs datius, amb verbs psicològics com agradar , convenir , costar , etc., exigeixen la duplicació.

N'és un prova que la frase "He donat la xocolata al nen" soni perfecta, però "La xocolata no convé al nen" només soni bé si hi afegim un li o, encara millor, l'ordenem al revés: "Al nen no li convé la xocolata". També es diferencien perquè en la primera podria ser que no estiguéssim parlant del nen, mentre que en la segona n'hem d'estar parlant.

Per aquests gramàtics, això fa que sigui més acceptable "És el nen a qui no li convé la xocolata" que no pas "És el nen a qui li he donat la xocolata", on el li sona redundant encara que alguns el diguin o l'escriguin.

I potser el millor seria que, mentre no hi hagi acord, admetéssim en tots els registres frases com les del títol, que tothom veu bé.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT