Publicitat
Publicitat

Bèsties que parlen

El nen que no sap perdre

Udolant desconsolat damunt la barreja de sorra fina i pedres petites que voreja la pista poliesportiva, el nen que no sap perdre desfoga la seva ràbia vermella contra el tronc d'un pi escanyolit. Perden de tres i la injustícia d'aquest resultat és tan aclaparadora que ha decidit plegar, abdicar d'una derrota que és clarament culpa dels altres. Culpa dels jugadors rivals, que cada cop que tallen una jugada seva cometen una falta claríssima, que fan tots els gols de forma il·legal, que es queixen massa quan reben una puntada de peu, que demanen penal quan la falta era fora de l'àrea. També és culpa dels seus companys d'equip, que no corren prou o corren massa o senzillament no corren com cal, que incomprensiblement quan reben la pilota no li passen a ell tot d'una; que es fiquen pel mig i el destorben en comptes d'apartar-se i aplaudir la seva gosadia mentre intenta driblar tot els jugadors de l'equip contrari.

També és culpa del camp que és massa petit i del cel que és massa gran i del sol que crema i del núvol que el tapa i de les sabates que li van petites i de la samarreta que li va gran i del fet que és dimarts i sobretot d'aquest món tan injust que no s'atura quan ell té un entrebanc, que no atén la seva queixa, que permet als altres nens seguir jugant sense ell, suats i rendits i contents i egoistament insensibles al seu patiment.

El nen que no sap perdre fa una estona que ha parat de plorar, cansat de bramar endebades sense que ningú faci cas a la seva rebequeria diària. El seu silenci rabiüt amaga una promesa, un decisió que acaba de prendre en aquell instant per tal de venjar tota la frustració i la injustícia còsmica que ara ha d'entomar. "Quan sigui gran, lideraré un equip que, emmirallant les meves virtuts, serà l'enveja de tothom". Prepareu-vos.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT