Els 72 nens adoptats i abandonats

Ahir el conseller Cleries va fer pública la dada: en la darrera dècada, i d'un total de 12.000 adopcions a casa nostra, hi ha 72 nens que han estat abandonats per la seva nova família. Només d'imaginar a quins extrems s'arriba per prendre aquesta decisió i les conseqüències per als afectats se t'encongeix el cor. Fins ara ha estat un tema tabú, i s'entén, no deixen de ser excepcions i al costat hi ha el 99,4% de casos que prosperen. Recordo haver parlat amb assistents socials que m'advertien que començava a haver-hi retorns, però no s'atrevien a parlar-ne. Algun m'havia dit, a la ràdio i quan el micròfon no era obert, que potser caldria fer un discurs més realista i crític, i parlar obertament de les dificultats d'adaptació a certa edat, de l'esforç que exigeix, que no tot són flors i violes, sobretot en una època en què es cantaven les excel·lències de l'adopció i se'n parlava fins i tot com una moda. De la mateixa manera que molts pares adoptius s'enfadaven, amb raó, quan al carrer se'ls felicitava per la seva bona obra, sense voler entendre que es tracta, simplement, de voler fer de pares, i d'assumir-ne totes les conseqüències. La grandíssima majoria ho fa, i cada cop hi ha més informació per fer-ho millor. El tema és extremadament complex, i s'ha de tractar amb tacte, prudència, respecte, sense dramatismes, però abordant tota la realitat, també la més dura.