Publicitat
Publicitat

Un nicab per a Angelina Jolie?

Arrapapat a la seva butaca habitual, l'expresident Mubàrak deixava anar regularment una de les seves frases predilectes: "Sí, deixeu-los votar si tant us agraden. És la via més segura perquè només ho facin una vegada. No hi haurà més eleccions". Aquest era el seu lapidari comentari quan se'l pressionava per legalitzar els partits islàmics. Estava convençut que aquestes forces politicosocials, un cop al poder, no se'n van amb mètodes democràtics.

Mai no va comprendre, ni acceptar, que Occident deixés participar Hamàs en les eleccions palestines del 2006. L'odi visceral que tenia als Germans Musulmans era lògic. Se'ls culpa de l'assassinat del seu predecessor, Sadat, i van intentar també acabar amb ell. Mubàrak és història, gràcies al coratge de molta gent, entre la qual hi ha molts membres d'aquest grup, víctimes d'una brutal repressió. Ara, es constata que aquests moviments islàmics tenen encara més de futur que de passat en el món àrab. Els principis democràtics bàsics obren les portes a la seva plena participació en política. Però, se sotmetran a aquests principis?

En el cas d'Egipte, una gran incògnita és com els militars se situaran respecte dels islamistes. L'exèrcit va arribar al poder el 1952 i s'hi va quedar 60 anys. Ara són molts els frustrats per l'actuació del Consell Suprem de les Forces Armades, actuals amos de la transició, especialment després dels sagnants episodis del cap de setmana, quan mai no s'havia vist una repressió tan brutal contra membres de la minoria religiosa copta. Molts preveuen una progressiva acomodació entre els islamistes moderats (o no tan moderats), la força política més organitzada del país, i l'exèrcit, pilar de l'estat. En aquest cas, el preu d'aquesta estabilitat fictícia el pagarien les minories, sobretot religioses, i els grups polítics laics.

A Tunísia, les enquestes apunten clarament que el partit Nahdha, islàmic moderat, serà la forca política majoritària en les eleccions del divendres 23 d'octubre, tot i que no va jugar cap paper en la revolució. Les eleccions decidiran la composició del Parlament que en redactarà la futura Constitució.

Prenent com a model els islamistes moderats turcs de l'AKP, de l'hàbil i populista Erdogan, el partit de l'històric Rached Ghannouchi, exiliat durant 20 anys a Londres, s'ha afanyat a abraçar l'estat de dret i es declara acèrrim defensor de la igualat entre dones i homes. No és estrany que els líders de Nahdha sortissin de seguida a condemnar els ultraradicals islàmics salafistes, que ara campen lliurement per tots els països de la Primavera Àrab, el cap de setmana passat quan van atacar la Universitat de Sousse i una cadena de televisió per programar la coneguda pel·lícula Persepolis , considerada denigradora de l'islam.

Menys de mil quilòmetres cap a l'est l'islamisme té una altra cara ben visible: l'home que a l'agost dirigí l'assalt final contra el palau de Gaddafi i que des de llavors ha aconseguit el control i la seguretat de Trípoli, Abdel Hakim Belhaj. És un conegut jihadista, perseguit per la CIA, torturat pel règim libi, després que els occidentals, quan estaven de bones amb el dirigent libi, el lliuressin en ser capturat a Kuala Lumpur el 2004. Va passar sis anys a la infame presó d'Abu Salim, fins que en sortí gràcies a Saïf al-Islam, fill de Gaddafi, que el va amnistiar a canvi de prometre acabar les activitats jihadistes contra el règim.

Ell nega haver estat membre d'Al-Qaida però admet un recorregut jihadista, i no va dubtar a sumar-se a la revolució. Es va asseure amb els generals de l'OTAN a la capital qatariana per planificar la seva participació al "maquis" contra Gaddafi. "Vam tenir una conversa molt cordial i pràctica", va dir aleshores.

"Els islamistes tenen la majoria de les cartes sobre el futur de Líbia", confessa un expert diplomàtic occidental que n'acaba de tornar. La CIA i els militars occidentals necessiten personatges com Belhaj per controlar la immensa i perillosa quantitat d'armes perdudes per tot el país. "El problema serà com incorporar aquesta gent a una dinàmica política democràtica", admet.

Per ara, els intents de formar un govern organitzat i representatiu dels grups que han fet la revolució han fracassat. Mentrestant, cada vegada se senten més veus del clergat local sunní que es queixen de la "secularització excessiva" dels líders actuals: "Són misratis laics", diu un d'ells amb despreci. Precisament, és a Misurata on acaba d'arribar Angelina Jolie, ambaixadora de l'ONU de camí cap a Trípoli. A veure quina rebuda li organitza Belhaj... No quedaria gens bé que s'hagués de posar un nicab.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT