Publicitat
Publicitat

Parlem als pobles d’Espanya

En un moment com aquest, ple d’incògnites, crec que no s’ha de deixar de banda cap esforç per alliberar tensions i per explicar-nos millor

Fa dies que ho penso: Catalunya ha de tenir visió comercial. Dic comercial influenciat per la meva trajectòria. Es podria dir d’una altra manera, però crec que així es pot donar la idea. Espanya no n’ha tingut, de visió, i, per aquesta raó, està perdent aquesta llarga i esgotadora ronda en la pugna amb aquest territori català en rebel·lia. Sí, perdrà. Fins i tot si arriba a aconseguir el seu objectiu: que no es faci el referèndum de l’1-O. És evident que els ponts estaran irremeiablement trencats per anys i panys, dins i fora del Principat, i els primers perjudicats seran el govern de Mariano Rajoy i les bases de la democràcia de tot l’Estat. Ho estem patint prohibició rere prohibició.

És desconcertant la falta de propostes de Madrid. El PP, el PSOE, Cs i Podem han sigut incapaços de presentar un projecte atractiu per a les catalanes (homenatge a la CUP, que s’ho mereixen). Tampoc la Corona ha entès que s’havia de moure en aquest sentit. I mira que hauria sigut fàcil. I molt més amb l’exemple del Regne Unit en el referèndum del 2014. Recordo, per exemple, una bandera escocesa onejant sobre el Palau de Buckingham. ¿Imaginem l’efecte d’una senyera damunt la Moncloa o la Zarzuela? O les desenes de mostres d’amor de personalitats i polítics anglesos, que, si les comparem amb la campanya del PP Nos gustan los catalanes, memorable per la famosa frase del president Rajoy “ hacen cosas”, o la més recent La Catalunya valiente, presentada per Albiol i desapareguda ràpidament de l’horitzó, provoquen inevitablement una enveja rabiosa.

Cal anar a Espanya a fer una campanya positiva i sincera d’un fet innegable: que haurà de ser la nostra millor amiga

I mira que els catalans són fàcils. I bones persones. I enamoradissos. Es van enamorar de Felipe González (i molts continuen defensant aquell Felipe, tan diferent de la trista caricatura d’ara). I de Zapatero i les seves celles. I molts, ara, s’han enamorat de Pablo Iglesias, i d’aquell Errejón (on és?) que tan bé parlava el català. Mireu, n’he trobat també un del PP, l’Alberto Ruiz-Gallardón! ¿No us recordeu de quan la gent deia “Ell és diferent! No sembla del PP!”? Aquesta imatge, però, ha quedat desmuntada pels esdeveniments posteriors. Els catalans, doncs, estan perennement a l’espera d’un gest d’estima des de Madrid, i preparats, tot i les circumstàncies, per desfer-se en elogis i deixar enrere el passat quan arriba. Sigui el rei que parla en català o la roja quan guanya (sí, és el mateix). Madrid, evidentment, l’ha espifiada i a penes podrà recuperar el temps perdut.

I Catalunya? Girem una mica la prospectiva. Fins ara, amb encert, gairebé tota l’acció s’ha centrat a explicar el perquè de l’acció independentista i el legítim dret del poble català a decidir. Però una qüestió fonamental en la futura Catalunya independent és que seguirà, no hi ha cap mena de dubte, estant lligada a Espanya per llaços econòmics i emocionals. I tampoc no hi ha cap dubte que la voluntat de la majoria de les catalanes (homenatge a la CUP, que s’ho mereixen...) és la de seguir tenint bones relacions amb els pobles d’Espanya i amb els seus futurs governs. Trobo, doncs, a faltar una acció mediàtica i de màrqueting per promocionar aquesta intenció arreu d’Espanya. Explicant que la separació no significarà trencar llaços afectius. Que no implicarà oblidar tradicions comunes (toros a part). Que expliqui que Catalunya sempre serà la primera a ajudar la gent de la Pell de Brau. Que hi haurà infinites possibilitats de col·laborar en projectes comuns. Que la majoria dels productes exportats per Espanya no tindran cap problema a seguir passant per la Jonquera o pel port de Barcelona. Que, potser, una Catalunya independent ajudarà Espanya a fer aquell canvi necessari que no ha arribat fins ara. Opino fins i tot que seria bona una disposició a ajudar econòmicament Espanya per un determinat nombre d’anys. Segurament el desemborsament serà inferior a l’insostenible dèficit d’ara. I mira que els catalans són bons a l’hora de comunicar (ho sé, no tant com els italians)! Tirem, doncs, de la nostra experiència mil·lenària i de la gran habilitat comercial que tenim a vendre’ns anant per Espanya a fer una campanya positiva i sincera d’un fet innegable: que haurà de ser la nostra millor amiga. Sí, perquè les eventuals connotacions negatives que tots tenim al cap quan pensem en l’estat espanyol són només relatives a la seva estructura de govern. Gairebé mai he sentit cap crítica als pobles que la configuren i sovint els comentaris més enamorats de la seva riquesa venen precisament de Catalunya. ¿Serà efectiva aquesta iniciativa? És massa tard? En un moment com aquest, ple d’incògnites, crec que no s’ha de deixar de banda cap esforç per alliberar tensions i per explicar-nos millor.

Catalunya seguirà estimant Espanya. Ells no han sigut comercials. Siguem-ho nosaltres.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT