Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

I si no ens donem tanta importància?

Aquest nou model de comunicació impulsiu és apassionant, perquè és com viure deu vides en lloc d'una. El meu avi, tot i superar els noranta anys, no va tenir temps de barallar-se i reconciliar-se gaires vegades, i en canvi els meus fills es poden emocionar i decebre i tornar a perdonar amb un mateix interlocutor deu cops al dia, per mail, SMS, Twitter, mar i aire. Les valoracions es precipiten: et poden venerar o detestar. La càrrega emocional és tan forta que a la premsa hi ha un model de comentari digital en què algú et comunica que fins aquell moment eres la seva única esperança, però ara ha entès que ets la pitjor persona del planeta. Hem creat un univers de fantasia en què plouen insults i desqualificacions a dojo. És el model de crear ídols per fer-los caure del pedestal, però a una velocitat de vertigen i en versió multiplataforma. Hi ha un denominador comú en aquest món de l'opinió instantània: la importància que ens donem a nosaltres mateixos. Li cal una cura de modèstia al que s'irrita i t'amenaça per la frase d'un article, i cal que aprengui a relativitzar l'atac el que rep el comentari, en lloc d'ofendre's o deprimir-se, com sol passar. I el mateix amb l'elogi desmesurat. Seria massa casual que qualsevol de nosaltres fóssim tan bons o tan dolents, com ens solem qualificar a les xarxes socials. Però dir-li a algú que és normal sí que seria ofensiu: avui dia si no t'adoren o t'odien no ets ningú.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT