Publicitat
Publicitat

I si no passés res?

El cap de setmana passat l'ARA va publicar unes enquestes que confirmen una de les inquietuds que planen sobre molts de nosaltres. Amb el lògic desgast del partit de govern, unes eleccions fetes ara mateix ens deixarien on ja som. ¿I si aquesta situació d'una Espanya afeblida i supervisada per Brussel·les durant molts anys es dediqués a anar racionant i traspassant a poc a poc, al llarg dels propers anys, les estretors a les autonomies, i els catalans ens hi adaptéssim i anéssim tirant? Va succeir l'endemà de l'11 de setembre del 1714. I ara tenim menys possibilitats de projectar les ires sobre la península Ibèrica, ja que se'ns ha ensinistrat per odiar "els malvats mercats" i no pas els que ens pispen els impostos.

Sempre m'ha causat angúnia aquesta tendència catalana a ser presa fàcil de missatges tendents a anestesiar el cervell. Sobretot m'enerva l'organisme la propaganda orientada a estovar socialment la població. Des de les maratons de TV3 (per a projectes sobre els quals, després, ningú passa comptes), passant per les candoroses recomanacions per no gastar aigua (que fan que Barcelona sigui la població que menys aigua gasta d'Europa), fins a les limitacions de velocitat (que fan que et trobis conductors viatjant a 70 quilòmetres per hora en llocs on es pot anar a 90 i que, quan els avances, et toquen el clàxon). Tot això, ho sento, em recorda Goebbels, Stalin i la Revolució Cultural de Mao. Haver suportat tants i tants anys d'espoli fiscal a fi de no alterar la cordialitat de les relacions amb la resta d'Espanya reforça el que dic. Crec que als catalans ens manquen unes bones dosis de radicalisme enraonat i civilitzat que ara es requeriran. Qui les estimularà?

Segons l'enquesta de l'ARA, res canviaria en unes hipotètiques eleccions. Se suposa que els resultats s'han simulat fent servir el sistema electoral vigent. I aquí entrem en la segona part de les meves pors. L'altre dia la presidenta del Parlament va donar per fet que no hi haurà una nova llei electoral aquesta legislatura. Bravo, senyora De Gispert! Per cert, quants anys porten beneficiant-se vostè i el seu partit d'aquest difús sistema? Un sistema que no trasllada als diputats l'aparent consens ciutadà sobre el pacte fiscal i permet que alguns d'ells (botiflers) prefereixin llepar la mà de l'amo de Madrid.

Per tant, la consolidació de les meves pors es pot resumir de la següent manera: ¿I si entréssim en un període llarg (posem trenta, cinquanta anys, dos segles... o per sempre) de fatalisme nacional resultat d'una societat catalana argentinitzada, que s'ha convençut que no hi ha res a fer perquè ha perdut el nervi i que, a sobre, pot comprovar que els polítics que haurien de coordinar i estimular el canvi són els que menys volen canviar? ¿I si anéssim tirant, com va succeir el 1714, i les ànsies catalanistes quedessin estabornides per dos segles? Les condicions hi són. Una societat secularment poruga amb una actitud social, ara majoritària, no identificada amb signes d'identitat romàntics (una ànsia que sí que es manifestava quan va tenir lloc la Renaixença), que s'ha acostumat a la irresponsable socialització de mèrits i de responsabilitats, i que en època de crisi, i a causa d'una deformació educativa, opta prioritàriament per distribuir la pobresa abans de pensar a crear riquesa (un fet oposat a l'actitud dominant la segona meitat del segle XIX: una Catalunya rica i amb iniciativa privada). Molts no compten amb aquest escenari i, com que la situació els sembla insostenible, fins i tot prediuen la independència per d'aquí poc (per cert, serà al matí o a la tarda?). Però, i si no succeís res? I si la situació esdevingués estable?

Diguin-me pesat, que tant me fa: si la classe política no es regenera, Catalunya té poc a fer. La població no pot optar a millorar perquè, simplement, no pot optar al canvi més bàsic. Ningú creuria en una organització o una empresa que, després d'haver-se descobert que ha fracassat durant trenta anys, va i diu -sense tocar res (ni estructures, ni procediments, ni càrrecs, etc.)- que les coses canviaran a partir d'ara. Vostès s'ho creurien? El mapa parlamentari estancat indica que som en un carreró sense sortida. I que als que haurien d'impulsar el canvi, començant per ells mateixos, no els dóna la gana de fer-ho. Una societat amb estat d'ànim fofo, uns polítics d'un immobilisme coriaci... Si Déu existeix, ¿per què hauria de preocupar-se excepcionalment dels catalans posant fi a una situació a la qual, per passiva, per pur immobilisme, tothom s'ha adaptat?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT