Publicitat
Publicitat

Qui no plora, no Mamachusetts

Sempre és bo tenir un model a seguir i la visita del president Mas a Boston té, entre d'altres, la virtut de projectar les aspiracions de Catalunya en un context d'èxit com el de Massachusetts. En aquest sentit, l'objectiu s'ha assolit. Després ha de venir una tasca silent i diària, que és la base de l'èxit. No partim de zero: iniciatives de fa anys, com ara Icrea o diversos centres de recerca catalans (totes a l'ombra del conseller Mas-Colell), ens demostren que aquest camí és possible. Ara, seguint aquelles petjades, cal treballar per assolir l'objectiu fixat encara que, malgrat les semblances entre Catalunya i Massachusetts, existeixen seriosos obstacles i limitacions que, lluny de ser només responsabilitat de tercers, sovint són només responsabilitat nostra. Vegem-los.

Massachusetts té una societat civil compromesa: els bostonians no esperen el finançament públic per a endegar iniciatives. Entre la cosa pública i l'àmbit privat existeix una potent esfera civil del que és col·lectiu : fundacions, endowment fund , patrocinis, mecenatges que abasten els àmbits de coneixement aplicats o empresarials i també les ciències socials i humanitats. Ho constatem dia rere dia en la nostra participació a WCCP (World Class Cities Partnership), una xarxa de centres de recerca que va néixer fa un any amb suport privat exclusivament, fins ara, d'empreses bostonianes i de la qual Barcelona i el GRISC formen part amb Boston i altres ciutats i centres de recerca.

Malauradament no és el cas català. El comportament de la nostra societat civil, de les empreses catalanes, envers la societat del coneixement no és comparable a la de Massachusetts. Només algunes excepcions mantenen el pols en l'aposta pel suport a la recerca. El finançament del coneixement en el cas català ha estat i és encara o públic (avui amb serioses limitacions) o privat (en molta menys mesura) i enfocat directament al rendiment més immediat possible i amb un temor reverencial al risc de l'emprenedor. Sense una aposta decidida del sector privat, que ha d'entendre que els diners posats en coneixement no són despesa sinó inversió, i una societat civil que identifiqui el suport al coneixement com un nord orientador del benestar social i que s'aboqui a allò que és col·lectiu, és impossible replicar el cas americà.

El Gran Boston, a diferència de la Gran Barcelona, disposa d'una potent capacitat d'inversió privada que, a més, entén el llenguatge del capital risc i de l'emprenedoria. En el cas català, com en l'espanyol en general, el capital ha posat clares objeccions a aquestes activitats i s'ha centrat en activitats especulatives (construcció i economia financera), mantenint, això sí, alguns àmbits reduïts i testimonials, probablement amb la idea que "no sigui dit" que no hem fet res. Com a exemple només cal pensar en les importants inversions públiques abocades al sector de recerca bio que avui ens enorgulleix davant els americans. ¿No hauria estat millor si s'hagués aplicat el model matching americà (per cada euro públic se n'inverteix un de privat)? ¿No hauríem disposat del doble de recursos i seríem el doble de lluny? Al cap i a la fi el sector privat també és beneficiari de la recerca finançada amb fons públics: un model de partenariat públic-privat podria ser una aportació adequada al cas català.

El model americà disposa també d'estructures del coneixement (universitats i centres de recerca) molt eficients. Lluny de la burocràcia acadèmica que a Catalunya ens immobilitza, a Boston tenen llibertat per fixar objectius, oferta docent, contractar investigadors, professionals i professorat, captar finançament privat i, al cap i a la fi, retre comptes davant la societat. Essent un model basat en la confiança es mesura pels resultats i és capaç de bastir sòlids ponts entre l'empresa i el coneixement, de manera que a les universitats d'allà crear spin-offs és un mèrit. Nosaltres tenim un model basat en la desconfiança, en el control previ, sense cap de les llibertats de què ells gaudeixen. Tenim un model on regna la burocràcia, que no mesura resultats, sinó triennis i drets adquirits , i on crear una empresa no només és una complicació: a més està mal vist i és poc acadèmic , com si la universitat tingués prohibit crear riquesa. Amb aquest panorama podeu imaginar-vos els resultats del projecte de recerca WCCP 2011-2012 "¿Com les universitats poden ajudar les ciutats a atreure i retenir talent?" Com que qui no plora, no mama, potser és hora que ens posem les piles.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT