Publicitat
Publicitat

Per un sí o per un no

PSICOLOGIA. Doncs bé, ja tenim la nova llei de consultes, una eina pensada i redactada per poder interrogar la ciutadania sobre el pacte fiscal. La consulta, si es fes, no seria vinculant ni tindria cap efecte tangible, més enllà de l'estímul dels ressorts psicològics. És a dir, que si anés malament ens deprimiria, i si anés bé ens n'oblidaríem al cap de dos dies. El país és així. A fora, s'enfurismaria la caverna, esclar. I els mercats potser ens rebaixarien la nota del deute, per trapelles. Però d'efectes reals, cap ni un, perquè els ciutadans de Catalunya no som una comunitat sobirana, no som una nació en termes legals, i ben clar que ho ha deixat Soraya Sáenz de Santamaría. Diu que no ens la deixaran fer, la consulta, i això potser no és cap mala notícia, perquè les eines psicològiques són eficaces bàsicament com a amenaça, com a element de pressió.

RISCOS. Organitzar una consulta té riscos. En primer lloc, quan la gent està emprenyada tendeix a dir que no, encara que només sigui com a rebequeria. I si no que l'hi preguntin a Jordi Hereu: reformar la Diagonal no era cap idea de bomber, però gastar temps i diners en una consulta sobre el tema, quan la gent té altres maldecaps, és una garantia de fracàs. El concert econòmic és un tema molt més rellevant, però una consulta sense força política real pot aparèixer davant dels votants com una maniobra política o un brindis al sol. Pensem en l'Estatut del 2006. Després d'un procés llarg i penós, el referèndum es va convocar amb el suport dels partits principals; però era un pacte de mínims, acceptat sense entusiasme, i com a resultat vam tenir una abstenció del 50%. Una victòria pírrica, com s'ha demostrat. Què passaria amb el pacte fiscal, que ni tan sols és una realitat tangible? Doncs el PP s'hi oposaria, el PSC (sent optimistes) en restaria al marge, ICV hi donaria un suport desmenjat per no fer el joc a CiU, l'independentisme combatiu s'hi posaria de cul. A dreta llei, només CiU i ERC hi donarien suport. Però com que el seu objectiu real és un altre -i la gent ho sap, com a mínim en el cas dels republicans- la consulta agafaria un aire tàctic, de meta volant, sense l'entusiasme propi de les grans fites nacionals.

DOSIFICAR. A Catalunya es fan crides constants a la mobilització, i en general surten bé, però potser ha arribat l'hora de dosificar les forces. En aquest país on tan sovint es gesticula, on es fa comèdia i on les forces se'n van per la boca, no es pot abusar d'allò que Lluís Companys anomenava la sagrada onada popular. A cada manifestació massiva però estèril, a cada consulta no vinculant, hi podem perdre un llençol. El problema del finançament i la sobirania de Catalunya no depèn de la voluntat de la gent, sinó dels límits i el sostre que imposa el marc constitucional, que estableix, en primer terme, la nostra inexistència com a subjecte polític. I això es fa evident de manera tossuda cada cop que des de Catalunya algú intenta ignorar-ho. Ens hi posem com ens hi posem, perquè una consulta canviï aquest estat de coses haurà de ser il·legal.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT