La noia que no vol estar trista
La noia que no vol estar trista espera l'autobús que sempre que fa fred arriba tard. Es treu de la butxaca l'iPod i distreu l'espera desfent els nusos del cable mal plegat. Es fica els auriculars dins del gorro de llana vermell i ho aprofita per escalfar-se amb les mans unes orelles glaçades pel vent. D'aquí mitja hora té hora amb el terapeuta que la visita des de fa un any, quan a la matinada i sense avís previ se li van fondre els ploms.
La noia que no vol estar trista puja a l'autobús i intercanvia un somriure amb el conductor, que se la mira amb ulls entremaliats. Per la finestra un reguitzell de gent amb posat amoïnat fa tard i ella recorda els primers dies, quan des del seient del darrere, passant per sota del pont de l'autopista, veia com el vidre de la finestra li escopia el reflex d'un nàufrag avergonyit amb l'ànima trencada per la pena.
Avui la noia que no vol estar trista mira per la finestra sense amagar el seu posat i malgrat el tel de glaç veu com la llum del sol pinta les façanes de tons ocres i groguencs. És més conscient que mai que no tornarà a ser com abans i això en comptes d'angoixar-la li dóna l'escalfor d'aquell que ha après que si pateix és perquè està rabiosament viu. Per això ara bressola cada moment de plenitud amb la saviesa que dóna haver ensopegat, per això assumeix els dies emboirats sense culpabilitats ni alarmismes inútils.
La noia que no vol estar trista baixa de l'autobús i s'aixeca el coll de l'abric. Pitja el botó del semàfor i mentre espera que es posi verd s'encanta amb un ocell que ha trobat aixopluc entre les branques d'un arbre mal podat. Si fóssim l'home que just al seu costat es treu una mandonguilla del nas escoltaríem com xiuxiueja dins un somriure de gener la cançó d' Eels que sona sota el seu gorro de llana vermell: " God damn right, it's a beautiful day, yeah, yeah ".
