Les normes que entre tots ens hem donat
Faria riure si no fes llàstima, i faria encara més llàstima si no produís tant de fàstic. Escoltar o veure el president d’Espanya, Mariano Rajoy, insistint una vegada i una altra a afirmar que la crisi ja s’ha superat i que Espanya és “una gran nació que s’ha rescatat a ella mateixa”, mentre els resultats de l’EPA parlen de més de quatre milions de persones a l’atur, sense parar-nos a detallar les famílies que estan en una situació de pobresa extrema, és una exhibició d’irresponsabilitat i de cinisme que convida a fer les maletes, tothom qui encara pugui. És massa gros i excessivament indecent. Sabíem que Rajoy era capaç de qualsevol cosa, però intentar engalipar el personal d’aquesta manera penosa, només perquè s’acosten eleccions, és indigerible. Hi haurà qui picarà l’esquer, naturalment, i fins i tot és possible que el PP torni a liderar el govern d’Espanya, amb Mariano Rajoy o sense ell. Tant se val. Però s’haurà produït un descens en la qualitat democràtica de l’estat espanyol, ja per si mateixa prou pobra, que només pot qualificar-se d’una vertadera llàstima col·lectiva.
En noranta minuts d’al·locució, el president Rajoy en va tenir quatre per dedicar-los al conflicte amb Catalunya. Va anunciar que està disposat a parlar amb el govern de la Generalitat, però sempre “dins les normes que ens hem donat entre tots”. És a dir, que està disposat a dialogar amb Artur Mas i les forces sobiranistes, però sempre que ell tingui les de guanyar. “Les normes que ens hem donat entre tots” han inclòs fenòmens tan legislativament curiosos com la Loapa, la reforma a toc de pito de la Constitució espanyola ordenada per la senyora Merkel, el rescat (també a tot drap) d’un sistema bancari podrit fins al moll de l’os, o una amnistia fiscal per als grans defraudadors que fa venir vergonya aliena a qualsevol observador que s’ho miri. Això, per no esmentar l’espectacular panorama de corrupció que assola la política espanyola i que sembla encara força lluny de remetre.
Dient-ho en plata, és de domini públic que el PP s’ha finançat il·legalment de manera reiterada i sostinguda, per la qual cosa seria raonable considerar fraudulentes les seves victòries electorals. El PP s’ha convertit en un partit important, fins i tot referencial, a força de burlar la llei que diuen que representen. On és la llei de finançament de partits polítics? On és la nova llei electoral que propugni les llistes obertes? Com s’expliquen les anotacions de Luis Bárcenas als seus famosos quaderns o llibretes? S’ho inventava tot?
Aquestes són les normes que ens hem donat entre tots, i tant, i no han fet més que ser violades fins a arribar a la porqueria que coneixem actualment. Que un personatge com Rajoy surti en tota una seu parlamentària a defensar aquest estat de coses, i que ho faci com a president d’Espanya, és un escàndol que només s’explica a partir de l’acceptació de la caiguda de tot un sistema. I el PSOE i Podem, mentrestant, a la seva trista bola. Ja l’aixecarem dreta, la paret.
