10/01/2011

A qui fa nosa l'estat del benestar?

3 min
Aquests, Generalitat

Aquests temps de crisi no ens ofereixen oportunitats úniques per desempallegar-nos dels tels que no ens deixen veure clar. Aquests tels són mediacions ideològiques disfressades de fets inevitables, científics. La crisi ha posat al descobert la feblesa teòrica dels que defensaven la fi de la història amb arrogància estúpida. La història al món s'acabava perquè, eliminades les dictadures socialistes, tan sols el model social, polític i econòmic ultraliberal havia de triomfar. Vista amb els ulls d'avui, és fàcil de comprendre aquesta actitud: l'embafament produït per la falsa superioritat moral i científica amb què havien jugat els predicadors teòrics i pràctics del comunisme contrastava amb els assoliments ridículs i sagnants d'unes dictadures implacables que es van ensorrar deixant rastres de plutocràcia i de dolor, i de les quals encara vivim les cues en formes llatinoamericanament properes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els catalans, que sovint som donats a entusiasmes ideològics, ens hem anat apuntant alternativament a solucions omniscients. És en part comprensible: un poble mancat com el nostre, sempre expectant, sempre pendent de quan es produirà l'alineació astral que per fi ens permeti reconciliar-nos amb la història, ha cercat en aquestes explicacions totalitzadores camins que ens ho fessin fàcil, també en el camp de la cohesió social. Fa una temporada que sentim i llegim propostes que exigeixen la retallada de l'estat del benestar amb ecos de cientifisme i inevitabilisme que ressonen amb aires de superioritat alliçonadora.

Un cop coneguda la dimensió real del dèficit de la Generalitat, el debat s'ha amplificat i s'ha tornat a obrir la porta a la discussió sobre la sostenibilitat del sistema sanitari, sobre la possibilitat de mantenir l'esquema de prestacions socials, la viabilitat del sistema educatiu o el del transport públic, les subvencions a les persones aturades i a les més desafavorides. A qui fa nosa, doncs, l'estat del benestar? Què s'amaga darrera d'aquesta falsa condescendència ideològica? Quins són els tels que cal llevar per identificar què hi ha darrere de l'atac constant als valors intrínsecs a les democràcies socials i liberals europees?

Aquests són els fonaments sobre els quals es construí Europa després de la Segona Guerra Mundial. Va ser aleshores que enmig d'una crisi moral, democràtica, civil, social, sanitària i política, Europa va deixondir-se i va implantar un model social i econòmic i de mercat que relligava els dos extrems posant la persona al centre. Un model que no està exempt de tensions, que sempre pendula entre l'extrem social i el mercat, un esquema que necessita fine-tunnings permanents, un esquema que tanmateix és l'ànima del que Europa té com a valor suprem, i del qual crec que cal formar part militant: la cohesió de les nostres societats. Em permeto, doncs, identificar tres grups a qui l'estat del benestar fa nosa: 1. Fa nosa als que pensen que és possible tornar a la dècada de la bombolla financera, als que enyoren el guany ràpid, encara que sigui a costa de trabucar principis i valors, als sacralitzadors del mercat desregulat, de l'administració inexistent; als que continuen oblidant que la persecució del guany pel guany ens ha dut a posar en perill la viabilitat financera dels nostres sistemes democràtics i, per tant, la viabilitat de les nostres societats cohesionades.

2. Fa nosa als que l'han utilitzat per justificar i amagar la hipertròfia de l'administració, als que l'han fet servir per apartar o eliminar la societat civil organitzada i independent, confonent la garantia del proveïment dels serveis públics amb el monopoli d'unes elits de la nomenklatura local instal·lades en poltrones institucionals opaques de segons i tercers nivells, ideals per col·locar amics i coneguts, alienes a cap mena d'avaluació de la feina i de control de la despesa.

3. I fa nosa, en el cas específic català, als que no suporten que es parli de l'espoli fiscal perquè els deixa en evidència, perquè parlar-ne significa deixar-los sense arguments d'entrada, perquè la viabilitat de l'Espanya que ells defensen es basa en la inviabilitat social d'una Catalunya sotmesa a un règim fiscal i financer de tipus colonial. L'estat del benestar a Catalunya estaria perfectament garantit si els impostos que paguem els catalans es quedessin a Catalunya. I això val per a l'escola, els hospitals, el sistema de transport, els serveis municipals, la universitat, la recerca, la formació professional, val per a tot.

Em sap una mica de greu acabar dient que no tenim solucions omniscients, que per molt estat del benestar que tinguem, no existeixen les solucions totals i definitives als problemes de la nostra societat en crisi.

Només me'n sap una mica, però, perquè a mesura que em faig gran, vaig veient que cal desconfiar dels que vénen a solucionar-nos-ho tot, i ja fem prou si els que prediquen ho fan dient la veritat, que al cap i a la fi és del que avui us volia parlar.

stats