Els nostres drets avui

L’economista anglès de la postguerra T.H. Marshall, que va impulsar l’estat del benestar al Regne Unit, és un dels primers a explicar l’origen, l’estructura i la lògica dels drets personals, que amb el temps es complementen amb els drets polítics i socials de l’individu.

El príncep decideix de manera arbitrària sense estar subjecte a la llei, amb un poder, que li és atorgat per dret diví, cosa que fa que les seves decisions no tinguin ni contrast ni contrapart. Això crea en els súbdits -els homes són primer súbdits abans de ser ciutadans- una por profunda sobre el seu futur, que no és menys severa que la creada per la naturalesa i per l’atzar. La manera de protegir-se d’aquesta circumstància és aconseguir el “favor del príncep”, que, no obstant, és per naturalesa incert, tant aconseguir-lo com mantenir-lo, perquè en definitiva depèn del caprici del sobirà, que, com que no està sotmès a cap norma, no és predictible.

Són només les lleis escrites les que limiten el poder del príncep i aporten seguretat al súbdit, que en estar protegit per aquestes lleis esdevé un ciutadà amb drets inalienables, deixa de ser un subjecte sotmès en tot a la voluntat del príncep. Es planteja llavors com, qui i de quina manera es fan les lleis que protegeixen els ciutadans. El debat evoluciona cap a definir que només són els que tenen béns materials els que s’han de protegir i no aquells que, com que no tenen res, no “han de preservar” res. Són, per tant, els “rics” els que necessiten drets polítics, és a dir, capacitat d’influir en la definició de les lleis. L’afirmació va més lluny quan, un cop determinat i acceptat políticament que són els ciutadans els que a través dels mecanismes de la democràcia fan les lleis, s’entra en la discussió, cruel però real, que els pobres que no tenen res no tenen tampoc propietats a defensar i per tant són “irresponsables”. És sota aquest principi que des del segle XVIII fins ben entrat el XX la democràcia impedia votar a les classes més desprotegides, a tots aquells que no tenien patrimoni. Per què havien de votar lleis que els protegissin si no tenien res a protegir? Els drets “d’origen diví” inalienables per a l’home en els quals es basa la declaració d’independència americana no incloïen els drets de les dones ni l’abolició de l’esclavitud; no eren ciutadans.

Sota aquests principis, la democràcia esdevenia elitista, era un sistema per a una part de la societat, la més rica, més cultivada i més “respectable”. La resta de la població, la gran majoria, n’estava exclosa. Va ser l’aportació dels lliberals del XVIII, el Parlament per sobre del rei, la llibertat religiosa i d’expressió i la propietat privada per defensar-se de l’estat.

Arribat el segle XX, l’elit democràtica esdevé insostenible, el proletariat es revolta i exigeix els seus drets: els desprotegits plantegen en lògica absoluta que la democràcia ha de servir també perquè els que no tenen drets els puguin arribar a tenir: l’accés a la riquesa i la cultura ha de ser un dret de tots.

L’estat del benestar és conseqüència d’aquest plantejament, tot ciutadà necessita un mínim de recursos -salut, ensenyament, protecció per a la vellesa, etc.- que li permetin ser un ciutadà mínimament lliure per exercir els seus drets. Aquests són els drets socials que complementen els personals i polítics, però el que és indubtable és que no es poden exercir els uns sense els altres. Va ser Lord Beveridge el que va impulsar i defensar els drets socials per al total de la població. Una fita històrica en la història de la humanitat.

Com diu Zygmunt Bauman: “Sense drets polítics la gent no pot estar segura dels seus drets personals; però sense drets socials, els drets polítics són un somni inassolible, una ficció inútil o una broma cruel per a la majoria d’aquells a qui han estat concedits per llei. Si no es garanteixen els drets socials, els pobres i els desheretats no podran exercir els drets polítics que posseeixen formalment”.

És aquesta la raó última de la democràcia i no la formalitat amb què es pot exercir, perquè sense igualtat en drets i capacitat d’exercir-los no hi ha democràcia, sinó només una ficció i formalització d’una injustícia tan blindada com buida.

En una època en què la dreta es perd en formalitats i defensa la immutabilitat de les lleis per impedir el progrés i la major justícia per a tots, cal recordar l’essència i sobretot la justificació d’aquests tres drets de la ciutadania, personals, polítics i socials, i la seva profunda interconnexió.