'La' notícia per antonomàsia
No és per cap capritx pervers que les bones notícies no són notícia. Els diaris van néixer com una combinació d'esqueles i anuncis comercials. La paraula esquela ve del llatí scheda : full de paper. En alguns pobles encara s'enganxen esqueles als vidres de les botigues: és el fet comunicatiu essencial, el més antic, el que més interès desperta. "En tal s'ha mort... i jo vaig fent". Morbo? No exactament. És una desgràcia que ens entristeix i alhora ens tranquil·litza. No té res a veure amb la maldat ni amb la bondat, sinó amb la fragilitat de la condició humana. El preu de sentir i pensar.
La mort del meteoròleg de TV3 Toni Nadal ha provocat un dol general i sincer. La web de l'ARA mai havia tingut tantes visites en un sol dia. Per ser exactes, 160.490 usuaris únics. Des del punt de vista periodístic, una mort sempre és una notícia important. Totes les morts atreuen més mirades de les que a priori un pensaria. El Toni Nadal era algú com de la família, bon jan, relativament jove.
Abans dedicàvem més temps a la mort. Els enterraments a pagès comportaven un bon àpat, eren una ocasió per a un retrobament solemne. Avui és una horeta de tanatori, i problema resolt. L'esquela queda perduda a la butxaca de l'americana i al cap d'uns mesos la retrobem, esbossem un sospir i la desem al calaix de la tauleta de nit. Costa molt llençar un recordatori mortuori a les escombraries. És més que una notícia. És la notícia per antonomàsia.
A Elogi de l'amistat (Empúries), l'escriptor marroquí Tahar Ben Jelloun repassa el catàleg dels seus amics. Un d'ells, Lofti, que en l'adolescència li havia fet descobrir el jazz, el marxisme i el sentit de l'humor, quan el 14 de setembre del 1990 va morir el pare de Ben Jelloun va ser al seu costat, "emocionat i en silenci", durant els tres dies que van durar els funerals. "Va ser l'únic dels meus amics que va observar aquest ritual". Ben Jellou va fer el mateix quan el 26 d'agost va morir Otman, germà de Lofti: "L'amistat no alleugera la desgràcia, però convertida en presència i entrega, permet compartir el seu pes i obrir les portes a la calma".
Malgrat que ningú no sap ben bé què ha vingut a fer en aquest món, quasi tothom decideix quedar-s'hi. Des del punt de vista sociològic, doncs, el fenomen a estudiar no és tant el suïcidi -molt excepcional- com el fet que la majoria decidim viure fins i tot en circumstàncies extremadament difícils, en alguns casos inhumanes. Això des del punt de vista sociològic. Ara bé, en termes periodístics, la notícia és el suïcidi, la mort. Tot i que, si us hi heu fixat, els diaris seguim un codi no escrit consistent a no parlar dels suïcidis perquè s'entén que parlar-ne pot incitar a cometre'l.
I, tanmateix, la mort és una part quotidiana de les nostres vides. L'escriptora italiana Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972) ha construït a la novel·la L'acabadora (Labutxaca) una narració a partir de l'antiga tradició rural sarda d'ajudar a ben morir -l'eutanàsia!-, una història situada als anys cinquanta, bastida amb silencis i mirades, gestos i paraules com cops de puny. "Només són maleïts la mort i el naixement consumats en solitud". És el que aprèn de ben jove, als quinze anys, Bonaria Urrai, l'acabadora a qui els veïns criden quan el més cruel és l'agonia. Ella decideix si toca o no toca. Si no és l'hora, els familiars en surten malparats: "Per haver-me cridat sense motiu, maleïts sigueu tots els parents".
Per cert, Michela Murgia, que amb aquest llibre ha guanyat dos dels grans premis literaris italians -el Campiello i el Mondello- és una reconeguda independentista sarda. És nega a deixar morir la seva agònica petita pàtria.
