Un nou full de ruta per al federalisme

Des de l'establiment de la Generalitat, recuperada d'una manera lenta però segura, el procés autonòmic va anar fent el seu camí. El camí del federalisme ha estat un èxit lent però segur.

L'independentisme era una cosa merament simpàtica i quasi marginal en l'antifranquisme i en la primera etapa de la democràcia. Fins a l'assalt dels joves d'ERC a Lleida l'any 1989 no deixava de ser una cosa que mirava més al passat que al futur. Però no va ser fins al 1996 que el tàndem format per Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós va aconseguir modernitzar el discurs independentista i situar-lo al centre del debat polític català. A conseqüència d'això, el moviment va experimentar un salt electoral espectacular.

Mentrestant, Pasqual Maragall aconseguia els millors resultats de la història del PSC en unes eleccions al Parlament de Catalunya. El 1999 i el 2003 va aconseguir més vots que CiU (primer contra Jordi Pujol i després contra Artur Mas) amb la promesa de reformar l'Estatut. La proposta del PSC significava connectar perfectament amb el centre de gravetat de l'electorat català que volia més autonomia (48% segons el CIS el 2005) i es vinculava perfectament amb un sector de la població del qual s'ha parlat molt poc i que volia un estat català dins una Espanya federal (37,6%, CEO 2005), que provenia del quart punt de l'Assemblea de Catalunya i del republicanisme federal del segle XIX. Si l'Estatut de Catalunya que va sortir del Parlament el 30 setembre del 2005 s'hagués aprovat per les Corts a Madrid tal qual i s'hagués aplicat íntegrament, hauríem resolt el problema durant una generació.

No va ser així i a la fi el Tribunal Constitucional va fer la resta: tractar Catalunya com una colònia. El resultat: la manifestació del 10 de juliol del 2010 i la nova hegemonia de l'independentisme a Catalunya.

Això significa un punt i a part per al federalisme espanyol i català. Els pares de la Constitució Solé Tura i Roca Junyent deien que parlant i fent servir la via constitucional es podia arribar a un estat vertaderament federal: tot allò s'ha acabat, i la manifestació de l'Onze de Setembre del 2012 significa un tsunami que esborra els intents de CiU d'un camí del mig fonamentat en el pacte fiscal (eufemisme de concert econòmic).

Una part de l'esquerra no s'adona que el seu camí nacional s'ha esgotat. Per una banda, per l'actitud de curta volada de la política espanyola que no vol entendre el que passa a Catalunya; els federalistes hem vist com al nostre voltant tothom es tornava independentista. I per l'altra, el paper de cohesió social envers la immigració espanyola que ha fet el PSC -paper heretat del PSUC- ha estat un èxit. Els seus fills i néts s'han integrat perfectament, parlen i escriuen en català i molts s'han tornat també independentistes. No hi ha problema de fractura social per aquesta banda. Només queda un sector de gent que no se n'ha sortit i que se sent espanyolista, i que bascula entre l'extrema dreta i l'abstenció.

Em sembla que als federalistes no ens queda cap més opció que pactar la propera Constitució de Catalunya. Avui l'opció d'un estat català dins Espanya representa el 28,7% (CEO 2012), que sumat al 34% (CEO 2012) dels independentistes ens situa al 62,7% del poble català. Amb aquestes credencials es pot aconseguir una Constitució Catalana que no l'elaborin els neoliberals sinó construïda des de la sensibilitat d'esquerra, de lectura de classe. Aquí sí que pot buscar un consens amb ERC i ICV, i amb una gran majoria del poble català que el que vol és que la millor sanitat pública del món que teníem fins fa poc fins i tot millori, que s'inverteixi a l'escola pública fins a situar les aules amb mitjanes de 17 alumnes com a Finlàndia, que s'augmentin les pensions i es construeixi el quart pilar de l'estat del benestar tal com l'havia planejat Vicenç Navarro.

És un camí que no està fressat, i hi ha molts dubtes de com fer-ho. Ara bé, deixar que l'hegemonia estigui en mans de la dreta catalana neoliberal i fer-se l'harakiri abans de canviar de rumb no sembla la millor manera de servir els interessos de les classes populars catalanes que l'esquerra hauria de representar.

Repetir com un mantra el que s'ha dit els darrers 30 anys ja no serveix després de la gran manifestació de l'Onze de Setembre.

O potser no, potser cal agafar altres dreceres, però jo no sé quines són. Que algú me les expliqui.