Publicitat
Publicitat

El nou ordre català

Havien de ser unes vulgars eleccions municipals i s'han acabat convertint en un tsunami polític de conseqüències encara indesxifrables. Res tornarà a ser igual perquè ara ja és evident que Catalunya s'ha quedat sense oposició durant una llarga temporada. El PSC simplement s'aferra a les paraules i fuig dels fets, incapaç de traduir en algun canvi visible immediat la debacle que ha patit. L'aparell de Nicaragua ha caigut en una atonia tan profunda com poc sorprenent: va de derrota en derrota i tiro perquè em toca sense que ningú faci cap moviment mínimament renovador. L'explicació a la desintegració és la crisi, la crisi i la crisi, i tira avall que fa baixada: es tracta tan sols de guanyar temps, suposo que perquè algú deu haver arribat a la brillant conclusió que el rellotge córre a favor seu i no en contra seva. Si segueix així, a les següents eleccions espera una altra derrota, i a les següents una altra, i així successivament fins a la desintegració final.

A ERC la situació és igualment dramàtica, en un partit que ha estat incapaç de capitalitzar l'invent que ells mateixos havien creat. Els que van popularitzar l'independentisme han acabat per dividir-lo en tantes porcions que mereixeria un estudi de física quàntica. En qualsevol cas, tant el PSC com ERC han de tirar la tovallola de fer d'oposició i concentrar-se en una missió més primària: sobreviure. Per als dos principals actors dels tripartits, s'han acabat els jocs sofisticats, les tàctiques creatives i la finezza política. No hi ha espai per a subtileses i s'han quedat sense credibilitat per fiscalitzar ningú. Han de fer una introspecció a la desesperada i preparar-se per a una llarga i dura travessia del desert.

A la banda oposada, CiU obté el premi merescut a la seva particular i en realitat breu travessia. No sabrem mai què ha estat mèrit seu i què demèrit dels seus rivals, però ningú els pot negar que han fet els deures, s'han renovat i han construït un ideari transversal i fàcil de pair per a capes de la societat molt diferents. Per aconseguir arribar a tots els públics han hagut d'estirar la seva ambigüitat fins al paroxisme, i és realment curiós i admirable que pugui anar de la socialdemocràcia al neoliberalisme, i de l'independentisme radical a l'autonomisme tebi amb aquesta flexibilitat. Però com que la felicitat no és mai absoluta, les urnes li han dibuixat un escenari que l'obliga a pactar per la dreta més desagradable. No és un partit qualsevol: és el PP català, la versió més radical del PP espanyol.

El destí ha dibuixat un quadrat capriciós, amb quatre punts d'anclatge: Barcelona, Badalona, Tarragona i la Diputació. En cada un d'aquests vèrtexs CiU es troba sense cap altra sortida que el pacte diabòlic amb el PP. La dimensió de cada decisió és gegantina: són la primera i segona ciutat de Catalunya, una de les quatre capitals i una de les institucions amb més pressupost del país. El repte en cada punt és tan important i té tantes conseqüències que per molt que ens diguin que les decisions es prendran localment sabem des de l'endemà de les eleccions que es prendran globalment. L'una serà torna de l'altra, aquesta serà moneda de canvi d'aquella. I a més, té un efecte dominó: el pacte valdrà per Reus, Castelledefels i moltes més poblacions. Aquest és el joc democràtic, i aquesta és la dinàmica que han decidit les urnes.

Però hi ha un regal enverinat: la possible alcaldia de García Albiol. CiU va prometre en campanya que no el deixaria governar, però com que Badalona ha deixat de ser un dilema ètic per passar a ser un punt d'anclatge, caldrà oblidar el que es deia fa poques hores. La poma podrida de Badalona posarà en evidència el dilema de Tarragona: en un lloc cal respectar la llista més votada, a l'altre cal enderrocar-la. Se'ns dirà que s'actua diferent a cada ciutat per amagar que en realitat s'actua igual a tot arreu. El pacte que es dibuixa és de gran abast i és en realitat un acord global.

El pacte CiU-PP té, però, una tara d'origen. L'un s'avergonyeix de l'altre. L'un sent que fa massa poc era el pol oposat de l'altre. Amb la desfeta d'ERC, CiU s'ha convertit en el principal refugi del vot independendista. Mas jugava a l'oposició al joc del sobiranisme quan era gratuït i s'ha trobat que al primer revolt del poder ha d'aliar-se amb el seu contrari, és a dir, amb el nacionalisme espanyol.

El 22-M ha fundat el nou ordre català. És un dibuix que s'assembla molt al que vol Duran, una vegada més l'autèntic guanyador de les eleccions.

Però atenció, perquè pactar amb el PP a Catalunya és encara un tabú inconfessable. Les contradiccions afloren i poden ser perilloses.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT