Els nous i els vells
Vaig arribar a Barcelona el mateix dia que Grace Kelly va morir en un revolt de Mònaco: el 14 de setembre del 1982. Era un dimarts. Vaig anar a parar a un pis d’estudiants atrotinat que estava situat, però, en una zona de classe mitjana-alta, tocant al Turó Park (fa 33 anys, amb els lloguers de renda antiga, aquestes coses encara eren possibles). Jo provenia d’un poblet de la Catalunya profunda i observava encuriosit un món que, en aquell precís moment, a començaments dels vuitanta, ja irradiava un aire crepuscular, per no dir decadent. Si evoco tot això no és per parlar de la meva joventut sinó de l’etern retorn de les coses. L’any 1982 pels voltants del Turó Park hi transitaven dos tipus de joves: els qui s’assemblaven extraordinàriament a Albert Rivera i els qui eren clavats a Pablo Iglesias, amb la respectiva roba i complements. El model albertriverista freqüentava Casa Tejada, al carrer Tenor Vinyes, mentre que la facció pabloiglesista es deixava veure al vespre per L’Enagua, al carrer Casanova, uns 250 o 300 metres més avall. Es tractava de dos mons en aparença antitètics però que, paradoxalment, eren el mateix. De fet, tot Albert Rivera solia tenir un cosí, o fins i tot un germà, com Pablo Iglesias, i a l’inrevés. Que avui, l’any 2015, els candidats Albert Rivera i Pablo Iglesias es presentin a ells mateixos com una cosa “nova” em provoca una barreja d’hilaritat i de perplexitat. ¿Albert Rivera una cosa nova? Aquesta sí que és bona! ¿El típic i tòpic noiet enclenxinat de Nuevas Generaciones del PP representa alguna cosa inèdita? ¿I el posat de progre reloaded de Pablo Iglesias aporta alguna novetat al cosmos? Però si sembla tret d’una assemblea de facultat de finals dels 70 (aquelles en què es votava si s’havia de votar)! Rivera i Iglesias representen coses còmicament caduques, vellíssimes, fins i tot putrefactes. ¿Com pot ser que hi hagi algun passerell que els percebi com alguna cosa mai vista? Però si fa dècades que es repeteixen a ells mateixos, infinitament, com el romesco dels calçots...
L’argumentum ad novitatem és una fal·làcia lògica omnipresent en els missatges publicitaris. Consisteix a identificar “nou” amb “bo”. De fet, molts productes apareixen de tant en tant amb un adhesiu llampant on hi posa “Nou!”, tot i que el que s’insinua és: “Millor que abans!” En aquest cas, però, a l’argumentum ad novitatem s’hi afegeix la invenció d’uns personatges nous que, en realitat, són la derivació espúria d’un exercici de pressió mediàtica. C’s sorgeix de les entranyes de l’edició catalana d’El País l’any 2005 (repassin amb cura la llista dels signants del Manifest del Taxidermista), mentre que el partit de Pablo Iglesias era una mena de programa diari de La Sexta que es va acabar transformant en partit polític. Res de nou sota el sol. En el cas de C’s, com molt bé ho definia Toni Soler, es tracta més d’un producte que d’un partit. I, com que és un producte de màrqueting, la seva obligació és repetir que han guanyat, sigui quin sigui el resultat (ja ho van fer fins i tot quan només disposaven de 3 diputats — 3 sobre 135! — al Parlament de Catalunya). En tot cas, si Mariano Rajoy s’hagués dedicat a fer política aquests últims quatre anys, o el PSOE hagués trobat un líder vagament creïble, probablement el posicionament d’aquests productes en el mercat polític seria ben diferent. Allà on la crisi s’ha acarnissat més els Parlaments han canviat de forma radical, sigui a Espanya, a Grècia, a Itàlia, a Portugal o, evidentment, a Catalunya. Repeteixo, doncs, que aquestes eleccions que el periodisme de clixés qualifica d’“inèdites” són una monòtona repetició d’altres comicis duts a terme al sud d’Europa en els darrers dos anys, on els “nous” s’enfronten” als “vells”.
Dit això, però, els aspirants Rivera i Iglesias disposen d’una important bossa de vots que no té cap biaix ideològic, sinó purament generacional. La gent de 30 o 35 anys que encara viu amb els seus pares els votarà. No ho faran perquè siguin de dretes o d’esquerres, sinó perquè atribueixen la seva situació a “la vella política”, “la casta”, “el sistema”, etc. És probable que aquesta inculpació genèrica i confortable no s’ajusti gaire a la realitat, però cal reconèixer que és massa temptadora per deixar-la de banda. És així com els qui ara fan veure que són “nous” posaran contra les cordes els suposats “vells”. Rivera i Iglesias diuen coses noves i vertaderes, efectivament. Però tal com es diu a Freud (1962), de John Huston, “el problema és que les coses noves no són vertaderes i les coses vertaderes no són noves”.
