Una nova Constitució, sisplau
Com deia la cançó, tot el que m’agrada és inconstitucional, és immoral o engreixa. Convocar a unes urnes de fireta, com les que es varen plantar als carrers de Catalunya el 9 de novembre passat, resulta que també atempta contra la Constitució espanyola.
Avui m’he creuat amb la meva veïna i li he dit bon dia, i després m’he hagut de preguntar si la Constitució espanyola podia suportar legalment aquesta salutació. Vés a saber. No n’estic gens segur, perquè qualsevol gest que no acabi de ser del gust del PP ha acabat condemnat a trobar-se davant del Tribunal Constitucional. Vostè digui el que vulgui, que per això som en una democràcia, però si diu alguna cosa que ens sembla una inconveniència, en menys d’un instant es trobarà davant de la Constitució espanyola, que està feta de marbre blanc. Com sempre, ens regim pels tres poders entesos com a democràtics que va definir la Il·lustració francesa, però que l’Estat ha interpretat d’aquesta manera: “ Al amigo, el culo, al enemigo, por culo, y al indiferente, aplíquese la legislación vigente ”. La frase no té cap elegància, i ja em disculparan per citar-la, però la veritat és que resumeix molt bé els últims tres-cents anys de la història legislativa del regne del qual som súbdits.
Bé, no hi donem més voltes. Dos milions tres-centes mil persones varen sortir el dia 9 de novembre a expressar el seu vot, ni que fos fictici, sobre el futur del seu país, i ara els diuen que varen cometre un acte anticonstitucional. Jo els sumaria als cent mil que varen xiular l’himne espanyol a la final de la Copa del Rei, i no cal dir que els processaria a tots. És el mínim que es pot fer.
No sé què passarà d’ara endavant, però sota aquesta Espanya governada pel PP no hi ha cabut la pluralitat, el debat, i encara menys la discrepància. S’acullen a una Constitució en la qual no han cregut mai (els articles de José María Aznar contra la carta magna al diari Nueva Rioja, en el sentit més feixista, varen ser demolidors, i aquesta ha estat la via que ha seguit fidelment el partit més important de les Espanyes) per defensar un únic ideal, que s’ha de dir que la Constitució sí que estableix de manera ben clara: la indivisible unitat d’Espanya.
Ja que en parlem, al seu títol preliminar, concretament a l’article 3.3, la Constitució espanyola inclou l’article que m’agrada més: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. M’agrada perquè és una curiositat exòtica, atès que deu ser l’article constitucional més irrespectat del món. Faria riure si no fos que no fa cap gràcia.
Només volia dir que tots devem respecte a una Constitució, sigui l’espanyola o sigui una altra, però és molt difícil prendre’s seriosament una llei principal que els seus mateixos gestors se salten de mala manera. No quedarà altre remei que escriure el text d’una nova Constitució, i, ja posats a demanar, que sigui escrita des de Catalunya, per no haver de suportar més abusos de poder.
