La nova contrareforma
Acabem de celebrar els 500 anys de la reforma luterana. El 31 d’octubre de 1517, Martí Luter va clavar les seves noranta-cinc tesis contra la venda d’indulgències a la porta de l’església de Wittenberg, que ràpidament es van difondre: va ser el primer èxit de la impremta, una revolució equiparable al que avui dia és internet i les xarxes socials. L’aliança entre idees noves i nova tecnologia va suscitar una forta reacció antiprotestant. Luter va donar peu a una resposta defensiva de l’Església, que va contraatacar amb totes les armes al seu abast, naturalment també amb la impremta i amb noves idees. Va ser la Contrareforma: un rearmament ideològic i pràctic en tota regla, amb nova doctrina i la Inquisició com a braç policial.
Tot això ho explico perquè em fa l’efecte que tornem a estar immersos en una mena de renovat combat contrareformista. Anem a les palpentes d’un extrem de protesta a un de reaccionari. L’ordre corrupte que fa cinc segles encarnava l’Església, un ordre teopolític al qual li feien el joc -i alhora a vegades li eren contrapoders- les grans i petites monarquies, avui el representa el capitalisme financer com a invisible marc supraideològic, falcat per un cor d’institucions estatals -fins no fa tant amb la socialdemocràcia com a factor atenuant- i globals, en un tauler geopolític cada cop més multipolar. En les darreres dècades, successius moviments populars i ideològics han intentat des d’Occident lluitar contra aquesta hegemonia, amb èxits relatius i parcials: l’ecologisme, l’altermundisme, els indignats... I naturalment s’han produït respostes reactives: primer el neoliberalisme de Thatcher i Reagan, i ara el dit populisme, que està donant peu a les democràcies autoritàries.
L’experiment Trump als EUA serà clau per veure fins on arriba aquesta nova contrareforma. Fa basarda. A l’est d’Europa ja tenim Putin i Orbán actuant amb desvergonyiment, i a França, l’amenaça latent de Le Pen. Fa quatre dies semblava una broma pensar en un món comandat per Trump i Putin. També semblava impossible que els britànics tinguessin la gosadia antihistòrica de desfer la seva aliança amb Europa. Tot això són signes de reacció, de fre, de marxa enrere. De tancament de files, de debilitament del projecte d’una democràcia supraestatal amb grans acords globals per al comerç, el clima, les finances, la seguretat... Si aquesta dinàmica cap a la cooperació en la perspectiva d’un govern mundial democràtic es trenca -i s’està esquerdant-, només quedarà el capitalisme financer campant impunement, i la fragmentació de poders estatals tocats (i ja veurem si enfonsats) pel populisme. El protestantisme polític actual, amb totes les seves contradiccions -a voltes també amb tics populistes-, allí on ha aconseguit treure el cap encarnat per líders com Sanders, Corbin o Iglesias, no li surten els números. I entre la continuïtat reformista (Clinton, per exemple) i la contrareforma cridanera, està triom- fant aquesta segona.
El cas espanyol és peculiar. Spain (sempre) is different. En bona part per culpa de Catalunya, que serveix com a excusa per camuflar vergonyes. Rajoy no practica un populisme autoritari modern, sinó el vell conservadorisme paternalista, caciquil i ultrapatriòtic consistent a evitar qualsevol reforma que trasbalsi l’ordre establert, a mantenir el poder costi el que costi i amb tota la casta. Capitalisme de cortijo i Inquisició contra la secessió i la dissidència. Com que és un híbrid, en l’escena internacional tothom el tolera.I Catalunya? Doncs aquí, dividits entre reformistes i protestants -el contrareformisme ens és minoritari-, la meitat volem fer la independència i l’altra meitat mira a l’Espanya de Rajoy i la gestora del PSOE... i calladament es desespera.
