Publicitat
Publicitat

DISCREPO TOTALMENT

La nova vaca cega

Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. I vet aquí que Artur Mas va rebre el primer ministre del Quebec, que ja se sap que és la particular manera que tenen els presidents de la Generalitat de llançar missatges subliminars. El Quebec és un dels miralls de Catalunya, fins i tot en la seva impossibilitat d'independitzar-se del seu país veí, i s'hi assembla tant que fins i tot els periodistes d'allà fan preguntes semblants. A la roda de premsa, un quebequès va preguntar a Mas per la independència de Catalunya, amb l'esperança que la resposta del president servís allà per descodificar alguna intenció oculta del seu primer ministre, el mateix joc entendridor que farien allà els periodistes d'aquí.

Però la notícia no era en la pregunta sinó en la resposta: la sorpresa va ser que Artur Mas, qüestionat pel tema etern de la independència de Catalunya, va respondre que l'objectiu, ara, és el pacte fiscal. L'afirmació confirma que aquest concepte és, per sobre de tot, la brillant manera de guanyar temps que ha trobat el president de la Generalitat. És una idea intel·ligent, perquè connecta amb el sentiment que la sobirania ja no és simbòlica sinó sobretot econòmica, i té també la virtut, o el defecte, de ser una idea tan vaga com inconcreta: si un dia s'arribés a aprovar alguna millora en l'actual sistema de finançament, per petita que fos, Mas podria salvar la cara dient que més o menys ja era això el que es demanava.

Però el tal pacte té un defecte d'origen, que el president coneix millor que ningú i no confessa: és una utopia. Perquè és un acudit pretendre que un PP amb la majoria més absoluta de la història es dispari un tret al peu aprovant un nou concert econòmic impossible d'assumir públicament. Donar més diners als catalans o, encara pitjor, donar-los tan sols els euros que els pertoquen, és senzillament el gran anatema de la política espanyola, pitjor fins i tot que la mateixa independència. Fins i tot a Catalunya, el consens és igualment impensable, amb un PSC que ja ha declarat que la proposta de Mas no cap ni a l'Estatut ni a la Constitució.

I és que el més surrealista del pacte fiscal no és que sigui fiscal sinó que sigui un pacte: és un acord impossible, que més enllà de CiU i ERC i potser IC ningú més veu ni tan sols plantejable.

Malgrat aquesta evidència, a cada situació incòmoda, a cada pregunta delicada, a cada encallament pressupostari, el president treu la bandera del pacte fiscal com la panacea que ho resoldrà tot. Mas usa en les seves compareixences el tal pacte amb la mateixa alegria que els concursants recorren al comodí del públic: un dia serveix per amagar l'ou del sobiranisme, un altre per quadrar els comptes que no quadren. El 21-N es trobarà el mur infranquejable de la majoria absolutíssima del PP. Caldrà llavors que expliqui ben clarament quina alternativa ofereix a passar-se almenys quatre anys més topant de cap amb una i altra soca, com una nova i retunejada vaca cega. Quan fracassi el pacte, quin és el pla B, president?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT