Publicitat
Publicitat

El nyap

Tant el senyor Zapatero, amb el seu pla E i una política econòmica en ziga-zaga, com el senyor Rajoy, exhibint una arrogància absurda envers Europa i aprovant els pressupostos generals d'enguany tard i malament, han estat incapaços de crear la confiança social i econòmica necessària per combatre la crisi econòmica amb una política d'estímuls fiscals. Un govern només pot endeutar-se si és capaç de convèncer els mercats que l'expansió animarà l'economia, crearà creixement i, en definitiva, incrementarà els recursos públics per tornar el dèficit transitori que va finançar l'expansió. Altrament, els compradors de deute preveuen un futur amb una economia estantissa i dèficits creixents i exigeixen, a canvi dels seus diners, uns tipus d'interès que acaben ofegant tota l'economia.

Que l'expansió a l'estil Krugman i Hollande sigui impossible no vol dir que l'austeritat pressupostària hagi de convertir-se en un objectiu en ell mateix. Fer una política de reducció del dèficit ha d'estar, per damunt de tot, al servei de la creació de la confiança indispensable per encoratjar tothom a prendre nous riscos i per tornar a engegar l'economia. El govern espanyol, però, amb la seva incompetència esfereïdora, sembla que això no ho entén i s'ha despertat de la seva letargia prenent decisions pròpies d'un comptable -d'un mal comptable- i poca cosa més.

Les mesures de divendres es dirigeixen a tapar un forat considerable que, cal no oblidar-ho, és real, sobretot perquè sense tapar-lo Espanya deixaria de rebre els préstecs europeus (amb tipus subsidiat) que la salven d'una fallida contundent. Tanmateix, són mesures que no posen les bases per revifar els ànims econòmics, aquells animal spirits que Keynes mateix entenia com a motor d'un capitalisme dinàmic.

La pujada de l'IVA amenaça de deprimir l'activitat econòmica, augmentar l'economia submergida i, per tant, reduir els ingressos fiscals del govern. Les declaracions, ridícules, del senyor Montoro justificant-ne l'augment perquè hi ha frau demostren ignorància o mala fe. Si hi ha frau, cal perseguir-lo i no castigar els que ja paguen. L'existència de frau és la mostra d'una economia on l'imperi de la llei i, per tant, la protecció dels inversors és mínima. Qui vol fer negocis en una economia d'aquestes característiques? Qui vol participar en una economia la paràbola màxima de la qual és la diputada Fabra i els seus crits dividint-nos a tots en amics (els amics del seu papà) i enemics (la resta)?

La reducció del sou dels funcionaris pot ser inevitable, almenys com a mesura de xoc. Ara bé, no totes les institucions públiques són idèntiques, ni pels serveis socials que presten ni pel valor afegit que creen, i, per tant, cal un tracte diferenciat. I tots sabem que hi ha comunitats autònomes que tenen més del doble d'empleats que la mitjana per fer les mateixes tasques que tothom i que hi ha ministeris inútils. Aquí, però, la manca de voluntat de l'equip Rajoy per plantejar reformes reals i productives és totalment i directament lesiva per als interessos de Catalunya.

En tot cas, fóra massa fàcil responsabilitzar d'aquesta situació només el govern espanyol. La completa manca d'imaginació econòmica dels grans partits catalans és irritant. El PSC és l'apèndix d'un PSOE a la deriva. El senyor Duran ha passat a ser una caricatura de l'intervencionisme peninsular de matriu camboniana que fa servir per justificar-se. Es queixa d'una política d'austeritat que escanya la Generalitat sense tallar mai els vincles amb un PP que la dissenya i administra. Participa en l'elecció de membres d'un tribunal, el Constitucional, que és la màxima expressió del favoritisme i parcialitat al darrere de la crisi econòmica i moral que tenalla Espanya. És incapaç d'articular un programa coherent i una oposició real (amb vots negatius al Congrés) a una Espanya que no vol reformar-se de debò. Aleshores només li resta fer de corretja de transmissió de sectors puntuals, amb promeses, com a màxim, de negociar rebaixes específiques de l'IVA. Com que els resultats han estat escadussers, la solució ara sembla consistir a posar-se al davant de la massa indignada i titllar el programa governamental de "nyap". Això, però, no és suficient. Davant d'una situació de ruïna generalitzada, cal plantar-se i ser un confederal de debò. I, si no, cal plegar i deixar que altres assagin una via més efectiva per servir la gent d'aquest país.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT