Les olors de novembre
Com que avui és, diuen, dia de reflexió electoral i ja no hi ha res a reflexionar, perquè ja sabem de quin mal hem de morir, els parlaré de les olors de novembre, que són unes bones olors, sobre les quals podem reflexionar tant com vulguem i treure'n un profit substanciós.
La primera olor és la del començament, la de Tots Sants, olor de castanyes torrades i moniatos escalivats. Una olor pastosa i dolcenca. Una olor de records, d'ensopiment, de melangia. Una olor que en crida d'altres, que crida l'olor del moscatell, que ens porta als finals de setembre, amb els raïms tan madurs que ja són panses. Olor de tot-s'acaba. Olor de comiat. I ve l'olor de pluja que amara la terra. Olor de fulles seques, molles per la pluja. Olor que ens porta a l'olor de la molsa de desembre. Olor de sotabosc, olor deliciosa dels bolets.
L'olor dels bolets és una olor de promesa, de promesa de felicitat. Rossinyols, trompetes, siurenys, rovellons, ous de reig, mesclen les seves olors en el nostre imaginari. Olor com d'ametlla tendra, d'avellana crua, quan són crus, però, cuits, olors diferents cadascun, com per dir-nos que tots tenim la nostra personalitat, que ens hem de fer, que ens hem de coure. I això es fa en el foc de l'esforç i de la voluntat. L'olor de sotabosc humit ens porta a l'olor dels cementiris el Dia dels Morts, olor de crisantems, olor de xiprer.
Els crisantems tenen una olor moderadament acre, no pas desagradable. Una mica com l'olor de l'àrnica. I així els cementiris fan olor d'atleta lesionat. L'olor dels crisantems és com un liniment sobre els músculs esquinçats de l'ànima. El crisantem ens va venir del Japó. Va ser un metge, Kaempfer, qui en va portar les primeres plantes, cap al 1690. A mitjans del segle XVIII ja es podia veure a Londres i a començaments del segle XIX floria al jardí botànic de Marsella, i al de Pisa. El crisantem, planta imperial al Japó, com que floreix al novembre, va tenir la mala sort que aquí el lliguéssim al Dia dels Morts. I així hi ha molta gent que mai no en posaria un ram a casa seva.
L'olor del xiprer és fonda, ve de lluny. Té unes notes de cítric sobre un fons de fusta incorruptible. L'olor del xiprer és encoratjadora. Olor d'hospitalitat, d'acolliment. El xiprer és un arbre molt antic. Diuen que Zaratustra vivia sota d'un xiprer i, per la seva forma de flama, se'l considerava relacionat amb el foc i amb el sol. La seva adscripció a la regió dels morts ve d'una llegenda, que explica Ovidi. Apol·lo s'estimava molt un noi, que es deia Ciparissus, i aquest noi s'estimava molt un cérvol. I un dia, sense voler-ho, el noi va matar el cérvol. Llavors, desconsolat, va demanar a Apol·lo poder plorar eternament aquell animal que tant s'estimava, i Apol·lo va convertir aquell noi en un arbre alt, elegant i fort, i l'arbre es va anomenar xiprer, de Ciparissus, esclar. I va donar a aquell arbre un destí consolador, tot dient-li: "Nosaltres et plorarem, tu ploraràs els altres i faràs companyia als que ploren" (Les Metamorfosis, llibre X, versos 106-142).
El xiprer és un arbre que dóna una pàtina de noblesa clàssica a quatre pedrotes disperses, ruïna de qualsevol quotidianitat. Provin de treure mentalment els xiprers d'Empúries i convertiran aquella meravella en un munt de runa. El xiprer la coneix, aquesta seva noblesa, i exhala la seva olor conventual i casta entre les ruïnes, als cementiris, a les portes dels masos acollidors.
L'altra olor de novembre, per mi, és l'olor dels codonys. Una olor confortable, suau, que travessa la seva pell de color d'or pàl·lid. Olor de roba neta, olor de locutori de convent, olor de quadres de Zurbarán. És un fruit abonyegat, com diu Josep Carner, de carn dura i aspra. Però amb ell es fa la meravella del codonyat, aquesta pasta de color de caramel, lleugerament granulada, gustosa i rememorativa. Fer codonyat és una de les ocupacions més gratificants d'aquest mes. Sobretot si, mentre remenem la cassola, evoquem les altres olors de novembre i els seus significats.
