Tot en ordre
Com que no m’he saltat la legalitat vigent (que jo sàpiga), puc estar tranquil perquè el ministre Morenés no m’enviarà els tancs. Per la mateixa raó, tampoc he de patir, perquè mentre em mantingui dins la legalitat vigent la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría no em posarà una querella davant del Tribunal Constitucional. Ara que esmentem aquesta alta instància judicial, també puc dormir sense passar ànsia perquè el president del Suprem, Carlos Lesmes, em garanteix que, mentre faci bondat i no destorbi la llei, encara puc aspirar a gaudir d’un cert grau de llibertat i a no caure dins un miratge, cosa que certifica el rei Felip VI, que va escoltar impertèrrit les paraules del senyor Lesmes.
Com que de moment no tinc acollit cap refugiat sirià a casa meva, puc donar per descomptat que ni la ministra Fátima Báñez ni els ministres Margallo i Fernández Díaz ordenaran un escorcoll al meu domicili per si de cas hi resideix un perillós niu de jihadistes. I tornant al Tribunal Constitucional, com que no sóc el president de la Generalitat i ni tan sols em dic Artur Mas, em puc treure del damunt el pes d’una possible reforma exprés del TC amb el propòsit d’inhabilitar-me.
Tot en ordre, doncs. És una alegria saber que la meva condició de ciutadà espanyol em garanteix un marc de llibertats tan complet que, mentre m’acondueixi amb el que indiqui el PP, no he de témer gairebé res, tret d’una inspecció del ministre Montoro i les fermes conviccions del ministre De Guindos sobre l’IVA cultural.
Per damunt de tots els personatges esmentats, sobrevolant-los suaument, hi ha el president Rajoy, i, encara més per sobre, un altre president espanyol, Felipe González, que fa més d’una setmana que es dedica a dir una cosa i l’endemà s’esforça a desmentir-la. De tal manera que, fent cas de la seva conspícua capacitat d’anàlisi, assistida per la no menys aguda labor periodística d’Enric Juliana, ara mateix no sé si Catalunya és una nació o una identitat nacional (es veu que no és el mateix) ni si jo mateix sóc albanès o simpatitzant de Hitler o de Mussolini.
Tot plegat és una mica complex, però repetesc que em tranquil·litza saber que, mentre em mantingui dins la llei, l’estat espanyol no caurà damunt meu amb tot el seu pes. I quina és aquesta llei que he d’observar? Ah, doncs la que digui l’estat espanyol. La llei hi és per complir-la. Però, ara que hi penso, no fa tants d’anys, sota un governant anomenat Franco, hi havia lleis que prohibien determinades opcions ideològiques, culturals o fins i tot sexuals, a canvi de campanyes triomfals i enormement cíniques que presumien de 25 anys de pau a Espanya després d’haver-la immergida en el desastre d’una guerra civil i d’una dictadura. I a Wisconsin, si no m’erro, va ser vigent una llei que prohibia entrar en una església amb un rifle de més de dos metres. Vull dir que és fàcil recordar lleis (algunes d’injustes, d’altres directament absurdes) que es varen haver de respectar perquè tot estigués en ordre. No sé si m’explico. M’atreviria a afirmar que la llei, a part de preservar els privilegis d’un determinat govern, hauria de respectar les necessitats de la ciutadania i el seu sentit comú.
