28/05/2017

Els padrins metralleta i la jubilació ‘Cocoon’

3 min

Amic conductor, com voldria que fos la seva jubilació? ¿A Benidorm, ballant Islas Canarias i amorrat com un ionqui a un pot de pastilles per salvar l’esòfag després d’exterminar amb gana postnuclear el bufet lliure de l’hotel? ¿Caçant castors amb un nas làser en boscos virtuals per fer samarretes amb la seva pell en una cabana holograma amb certificació real de no ecològica? No ho sé. La jubilació mai és fàcil. Hi ha jubilacions i jubilacions. I a Catalunya i a Espanya la jubilació és també una fractura social.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Un conegut es jubila. Cava i pastilles. Fa ganxet de futur. Vol fer moltes coses. Feliç com un tornavís. Però hi ha una cosa que el sorprèn. I mira el seu edifici. El que el va veure néixer. Créixer. El que el veu jubilar-se. Mira. I veu alguns jubilats estrenats com ell. Van ser nens que jugaven junts. Van créixer plegats. Però a mesura que s’apropaven a la jubilació el caràcter els canviava. Avinagrats, enverinats, excitats, inflamats. El conegut veu que no paren de repetir frases llançaflames: “ Pero qué se han creído estos catalanes! ” Catalans nascuts a Catalunya diuen això. Com si ells fossin selenites. Se’n senten. Ho volen ser. Són producte d’una elit extraterrestre: són fills, nets, de tota la invasió galàctica de l’administració franquista que va arribar a Barcelona el 1939. Són professionals de l’ocupació. Funcionaris d’un passat que ha de treballar pel present continu. Però ara no veuen un demà en la seva feina a la terra. Ara socialitzen la mala llet. No riuen. Envelleixen molt ràpid. I miren amb sorpresa el meu conegut. Ell somriu. Està jove. Veu el futur. És un dels Cocoon catalans. I s’ha tirat a la piscina.

Un dia la ciència i la sagrada ouija estudiaran el fenomen de la Catalunya Cocoon. Com a la pel·lícula, aquests darrers anys, milers de jubilats de tot el país s’han tirat a una piscina d’aigua sideral que els ha rejovenit. Que els ha fet lliures. Avis, padrins, gent gran... han sortit de l’armari etern i han dit que no envelliran, no emmalaltiran, no moriran i lluitaran per la independència. Si el jubilat barceloní de carboni 14 franquista i bronzejat pseudodemocràtic diu “ Pero qué se se han creído estos catalanes! ”, els catalans Cocoon diuen el que em va dir l’altre dia una àvia. Recordava. Quan era nena a finals dels quaranta. El seu pare sempre li repetia: “Filla, es pot viure una altra vida”. Aleshores no l’entenia. Ara l’entén. L’altra vida és aquesta. Es pot viure en un altre país. Es pot viure una altra joventut. Es pot viure un altre futur. Et pots banyar a la teva piscina. Fins i tot pots agafar la metralleta.

Sí, jo el 2009 vaig sentir les ràfegues. I els vaig batejar com a “padrins metralleta”. Veia que sortien del formiguer. Es tiraven a la piscina de Cocoon. Un bany col·lectiu es va produir el novembre de 2009, quan Antoni Badia i Margarit va agafar la metralleta en un acte de Sobirania i Justícia: “Jo ara diré aquest mot màgic, i immediatament vosaltres el repetireu, tots amb mi. Tots el sabeu: si no, no seríeu aquí. Començo, de moment, jo: «IN-DE-PEN-DÈN-CI-A». I ara tots amb mi: «IN-DE-PEN-DÈN-CI-A». El filòleg, el Superman de la nostra llengua, empunyava l’arma de la paraula: ratatatà. La metralleta de la llibertat. I molts iaios s’alliberaven amb el ratatatà de la IN-DE-PEN-DÈN-CI-A”. L’exèrcit de padrins metralleta és massiu com l’ spinner infantil.

Doneu tombs a la jubilació. Mireu-la. L’Espanya política es jubila amb el puro rancuniós i verinós d’avis com Felipe González, Juan Luis Cebrián, Aznar... Avis que no vol ningú perquè ells no volen a ningú. A Catalunya molts padrins es jubilen donant el que menys tenen: futur. Per la llibertat. Ens ho donen a tots. També als que sí que els metrallarien de veritat. Ens veiem a Cocoon Benidorm.

stats