Publicitat
Publicitat

Qui paga la factura?

És fàcil criticar la gestió del rescat bancari del govern espanyol: la premsa internacional ho ha fet i la resposta de la borsa ha estat negativa. El seu missatge no resulta convincent perquè massa sovint fa el contrari del que ha dit que farà, i segurament és inconsistent perquè no sap on vol anar. Tanmateix, és més fàcil criticar-lo per incoherent que proposar una alternativa, i això és el que m'interessaria assajar de fer en aquest article.

Comencem analitzant el problema. Durant la dècada prodigiosa (1997-2007), bona part del sistema financer (la major part de les caixes, alguns bancs) van invertir amb massa alegria els estalvis dels seus impositors en forma d'hipoteques, préstecs a promotors i fins i tot participacions en immobiliàries. El negoci semblava tan bo que també van atraure estalvi del nord d'Europa, els gestors del qual estaven disposats a escoltar proposicions de l'atractiva Espanya. Ho van fer emetent cèdules hipotecàries, títols pels quals les caixes es comprometien a tornar els diners al cap de pocs anys oferint com a garantia un dret sobre la totalitat de la cartera hipotecària per davant de qualsevol creditor, inclosos els impositors. Quan els preus de la construcció a Espanya van començar a caure, es va descobrir que una part dels crèdits espanyols tenien com a garantia solars que ja no interessaven a ningú, obres que no tenia sentit finalitzar i construccions ja acabades però que ningú no volia comprar. ¿A quant ascendeix aquest paquet problemàt ic ? A uns 184.000 milions d'euros. Els bancs més saludables poden fer front a la seva part, que pot ser la meitat de la xifra esmentada; la resta és el que queda per veure. En aquest context, el problema del nord d'Europa és assegurar-se que Espanya -un país molt endeutat- pagarà el que deu, en particular el seu deute públic i el de les institucions financeres insolvents. El problema d'Espanya -un país amb un dèficit públic molt elevat- és generar prou confiança per poder seguir tenint accés al crèdit exterior.

La solució que s'ha acordat és la següent: els contribuents de l'eurozona presten fins a 100.000 milions als contribuents espanyols perquè els injectin a la seva banca problemàtica, de tal manera que els creditors d'aquesta banca s'assegurin el cobrament. Una molt bona notícia per als tenidors de cèdules hipotecàries, obligacionistes i impositors de Bankia i la resta de la banca nacionalitzada. Una mala notícia per al contribuent espanyol, que ha de carregar el cost dels errors dels banquers... I una mala notícia també per als tenidors de deute públic espanyol, perquè la factura se suma a un import que ja abans d'aquesta decisió estava creixent a una velocitat alarmant. Per aquest motiu l'esquema no ha solucionat ni el problema d'Espanya ni el d'Europa, i l'augment de la prima de risc així ho ha reflectit.

Hi havia alternatives? Prenguem el cas de Bankia, que amb la seva matriu representa un terç del problema: 34.000 milions problemàtics . Tenim cinc candidats per carregar el mort: els accionistes, els tenidors de cèdules hipotecàries, els impositors, la resta de creditors, el contribuent espanyol i el contribuent de l'eurozona. ¿Té sentit la participació del contribuent espanyol? Sí, mal que em pesi: després de tot, l'estat espanyol, a través del Banc d'Espanya, és coresponsable del desastre. Pel que fa al contribuent europeu, sembla que el govern espanyol va insistir perquè la injecció als bancs problemàtics la fes directament Europa, cosa que hauria implicat que el risc l'assumís Europa. Hauria tingut sentit? No: les institucions comunitàries no havien estat responsables de la supervisió dels bancs espanyols. Ara bé, ¿té sentit que el contribuent espanyol es faci càrrec de la totalitat de la factura? Més lògic hauria estat repartir el seu cost amb la resta de candidats. Per començar, les regles del joc diuen que en cas d'insolvència els accionistes (7.000 milions) i els tenidors de préstecs subordinats (9.100) ho han de perdre tot. Lamentablement, estem parlant del patrimoni de caixes d'estalvi i del de petits impositors a qui en mala hora la xarxa de Bankia va convèncer que subscrivissin accions o les infames participacions preferents. Ni amb aquestes aportacions en tindríem prou, i caldria afectar la resta de creditors. Des del punt de vista moral, és també lamentable que els creditors més protegits siguin precisament els tenidors de cèdules hipotecàries (uns 31.000 milions), però el lògic és que experimentessin minusvàlues si la cartera en té. Queden els dipòsits (146.000) i la resta de creditors (46.000), i sembla clar que amb una part d'aquests creditors (tenidors de bons i obligacions) n'hi hauria hagut prou per recapitalitzar Bankia.

En definitiva, hi havia una alternativa que no era ni la que va mantenir el govern fins al darrer moment (negar el problema) ni la que es va acabar imposant (que el contribuent espanyol l'assumís tot sol). L'alternativa era agafar el bou per les banyes i repartir la factura d'una manera no sols més equitativa (per què el contribuent ha d'assumir tot sol els errors dels banquers?) sinó també més pràctica: ningú més que el que és creïble que pugui assumir.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT