Quan qui paga no mana
Donald Trump arenga una multitud de seguidors en un míting a Phoenix, Arizona. Crida, amb tota la força de la seva caixa toràcica: “Què construirem a la frontera?” La multitud respon, enfervorida: “Un mur, un mur!” El candidat republicà somriu i llança una altra pregunta: “I qui el pagarà?” I la gernació, com un sol homínid: “Mèxic!” Trump es posa la mà a una orella i insisteix: “Qui?” I el públic trona: “Mèxic, Mèxic!” Després, el magnat amb aspiracions presidencials s’esplaiarà afirmant que Mèxic només aporta als EUA immigració il·legal, i, amb ella, drogues i crims. “Els mexicans són violadors”, afirma, per rematar-ho amb un desvergonyiment a l’altura del personatge: “Bé, suposo que també n’hi ha algun que deu ser bo”. Tenint en compte que feia poques hores que venia d’entrevistar-se amb el president mexicà Peña Nieto, que l’havia rebut amb una deferència que s’havia entravessat a la gola de molts dels seus compatriotes, i que, durant la trobada, Trump es va esforçar per mantenir un comportament tan diplomàtic com hipòcrita, resulta comprensible que siguin molts els que es preguntin on s’ubica exactament la ment d’algú com Trump.
Però l’excusa de la bogeria és una sortida massa fàcil. Sempre recorrem al comodí de la follia per mirar d’explicar, de conjurar d’alguna manera, la por que ens produeix l’espectacle d’un o altre personatge capaç de sortir en públic a exposar el nivell més baix de la moralitat i tot i així, precisament gràcies a això, obtenir a canvi l’atenció i l’aplaudiment de les masses. Molts es consolen pensant que les enquestes són, ara com ara, unànimement desfavorables a Trump, però això tampoc no és cap consol, perquè és un fet constatable que tampoc no proporciona cap explicació al fenomen.
Una explicació que tampoc no encertarem a trobar en una columna d’opinió, tot i que els udols trumpians referits més amunt ens permeten apuntar cap a una sospita raonable: Trump es fa escoltar perquè assenyala qui ha de pagar, qui guanya i qui perd si ell surt elegit. Els líders totalitaris més exitosos acostumen a activar sempre aquest mecanisme: hi ha una feina a fer, la restitució d’una grandesa perduda, deteriorada o qüestionada, i algú ha de pagar aquesta feina. El fet de pagar es converteix així en la necessària dosi d’humiliació que cal administrar a l’adversari, en l’argument definitiu de superioritat: sóc més fort que tu perquè jo puc exigir-te que paguis. Que paguis què? Tant se val l’objecte: un mur, una guerra, una crisi econòmica i financera, una crisi institucional, el que sigui. I com s’ha d’efectuar? Amb sang, potser, però no necessàriament: pot ser amb diners, amb restriccions de llibertat, amb menyspreus culturals o polítics repetits incansablement al llarg del temps, amb la renúncia a la pròpia identitat i als símbols que la representen, amb silenci, amb arraconament, amb ofec. Aixecar un mur en una frontera pagat per l’enemic equival, en aquest ordre de coses, a mantenir les cunetes d’un país farcides de fosses comunes. Són pagaments de vençuts.
