Publicitat
Publicitat

EN PRIMERA PERSONA

Un paio ben estrany

En un món on la música necessita sortir als escenaris vestida amb complicades coreografies, efectes escènics cada cop més sofisticats i més pa que formatge, jo sóc un senyor fidel a l'escenografia de l'humil teló, que canta sense pràcticament moure's del lloc i que vesteix o bé una camisa vermella o bé una armilla blava. I a pesar d'això, aquest cap de setmana he estat capaç d'omplir tres nits seguides un teatre no precisament petit amb un públic molt més variat del que molts es pensen. Cas curiós? Rara avis? Un resistent? Home, doncs perquè hem d'enganyar-nos... sí. Pensi en senyors de la meva edat i de la meva trajectòria vital i musical que encara estiguin en actiu, però sense viure del passat, sinó fent propostes de futur com jo he fet ara amb el meu Rellotge d'emocions .

La Nova Cançó ara mateix sóc jo. Ho sóc perquè mantinc viva la flama de la història, fidel als seus principis, però donant-li la capa de pintura necessària perquè no es vegi com un moble atrotinat. En aquest escenari despullat de trucs visuals que continuo proposant, encara sóc capaç de combinar l'esperit del 1974 al Campus de Bellaterra, quan calia baquetejar la guitarra amb força per treure el so de la queixa, amb unes propostes poètiques i de quotidianitat que continuen fent olor de música francesa. I potser aquest és el meu secret. Diuen que les olors no s'obliden mai. Tal vegada la gent encara em fa cas perquè busca en mi una flaire cada cop més difícil de trobar, però que continua viva a l'ADN col·lectiu.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT