El país de J.V. Foix
Fa unes setmanes vaig visitar Xavier Rubert de Ventós al seu pis de l'Eixample. Tot eren papers, puntes de cigarret, medicaments i llaunes de coca-cola mig plenes mig buides. El parlar sinuós, especulatiu, fet d'un verí dolç que sedueix. La seva figura petita, sensible, m'ha retornat ara en rellegir J.V. Foix tot preparant el diari que avui teniu a les mans.
He pensat: en la distància, a més d'un físic estantís, els uneix una catalanitat culta i hedonista, un revolucionarisme de saló, d'idees més que d'acció. Amb ells, el catalanisme és una estètica, una sensibilitat a flor de pell i d'intel·lecte. "No pas l'atzar ni tampoc la impostura / han fet del meu país la dolça terra / on visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre / no fan captiu a qui es don' l'aventura".
El 1934, Foix, que era un assidu dels butlletins d'Acció Catalana, va escriure amb el seu amic Josep Carbonell el llibre Revolució catalanista. Com diu Jaume Vallcorba, Sol, i de dol , el seu gran llibre, "és en bona mesura el diari d'un retrobament amb el propi país i la seva gent". També Vallcorba ens fa notar com, als 17 anys, en la primera anotació del seu dietari, el poeta es posava deures: "Vet aquí que has nascut en un país que no has triat, en una època que no has triat, parlant una llengua que no has triat, inscrit en una religió que no has triat. Ja tindràs feina!"
En va fer molta, de feina. I bona. El seu secret: "Estudiar, estudiar, estudiar; treballar, treballar, treballar". Es devia llevar d'hora...
