Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

El país més ridiculitzat

Advertència: en aquest article pronunciaré paraules que poden ferir la sensibilitat de persones amb un passat xirucaire mal paït, paraules com kumbaià , ànima , convivència , energia interior , amor ... Començo: fa un mes acomiadàvem el curs en un sopar popular a l'aire lliure als jardins de la façana de la Passió de la Sagrada Família. El temple il·luminat, ambient de festa major, promesa de vacances, estiu. El centenar de nois, noies, pares i monitors érem un atractiu turístic més. I érem feliços. L'èxit de Barcelona també és aquest: darrere les pedres i els museus, darrere els bars i les botigues, hi ha vida. Aquesta setmana, a l'altra façana, també enmig dels turistes, hem rebut els autocars amb els fills que tornaven entusiasmats dels campaments cap als quals havien marxat amb mandra. Cada any és igual. S'hi haurien quedat. És el ritual de redescobrir l'amistat i la natura, la intensa convivència amb uns joves que els dediquen desinteressadament el seu temps, la seva ànima. La Catalunya kumbaià, tan ridiculitzada, és una de les coses bones que tenim. La cristiana i la laica, l'escolta i la de l'esplai. És com aquelles sargantanes que si els talles la cua, els creix de nou. Té una energia interior que la fa indestructible, una força ingènua que és el millor antídot contra totes les crisis econòmiques i adolescents. Ens dóna sentit, ens enamora.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT