25/02/2017

Un país sense vergonya

2 min
Ens empassem la vergonya perquè no volem donar munició a l’enemic, que té per costum barrejar veritats i mentides.

JUSTÍCIA. En aquesta setmana gran de la justícia espanyola, la setmana del 23-F, han coincidit la imputació de la mesa del Parlament, excepte-Nuet-que-no-és-indepe, la llibertat per a Urdangarin, la presó per al cantant de rap llenguallarg, la destitució del fiscal general de Múrcia, etcètera. Alguns tuitaires de diversos punts de la Península van piular el seu desencís amb un plany contundent: “Sento vergonya de ser espanyol”. A mi aquests extrems de corresponsabilitat em semblen impropis. No renego dels sentiments col·lectius, i quan veig el Barça, últimament, exclamo que no juguem a res, així, amb la primera del plural; em sembla que les identitats són una part de la condició humana i que si tots fóssim ciutadans del món -i prou- el món seria d’un avorriment total. Però també crec que cadascú té prou feina manejant els mèrits i els demèrits que li són propis. I la bona gent d’Espanya no té la culpa dels pecats del sistema judicial com la bona gent dels Estats Units no té la culpa que un 46% dels electors (amb una participació del 55% del cens) votés Donald Trump.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

PÀTRIA. I en canvi, quan vaig llegir aquests espanyols avergonyits de ser-ho vaig sentir una certa enveja, perquè aquesta franquesa en la relació entre els individus i el seu marc nacional només es dona quan aquesta relació està consolidada. Un pot sentir vergonya de sentir-se espanyol, i dir-ho en veu alta, perquè la seva espanyolitat és irrebatible i inqüestionada, perquè Espanya és un fet real i durador, perquè la vergonya no farà que aquests ciutadans renunciïn a la seva nacionalitat i adoptin la del país del costat. Ans al contrari, la vergonya prové de la decepció, i la decepció prové de l’estimació. Els avergonyits són els més compromesos a denunciar el que Espanya té de dolent i a ajudar a fer-la canviar. Els que passen vergonya, ai las, són els patriotes.

DEFECCIÓ. A Catalunya la relació entre els ciutadans i el marc nacional no és ni la meitat de franca perquè la identitat està plena de portes falses i es veu posada en qüestió sistemàticament. Ens sentim orgullosos de ser catalans quan fem una manifestació massiva en favor dels refugiats; però no proclamem en públic la nostra vergonya davant del cas Millet, perquè no volem que s’interpreti la vergonya com un abandó, com la constatació que no som un país madur (i, per tant, preparat per autodeterminar-se). Ens empassem la vergonya perquè no volem donar munició a l’enemic, que té per costum barrejar veritats i mentides, inflant, camuflant o manipulant els fets. I això ens converteix en un país a mig fer, perquè si bé és cert que la bona gent d’aquest país no té la culpa de Millet o del 3%, també ho és que hauríem de poder expressar la nostra vergonya com ho fa qualsevol espanyol, amb la garantia que l’autocrítica no serà interpretada com una defecció. Heus aquí una bona raó, una més, per la qual hem de ser un subjecte polític suficient, sobirà i responsable; un país i un estat que ens permetin somiar, lluitar i, quan calgui, avergonyir-nos de forma ben acalorada.

stats