El paladar i la tradició

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsM’acaben de dir que en una fàbrica de dolços han elaborat setze tones de panellets per a la diada demà [Tots Sants]. És una dada. Barcelona consumirà aquestes setze tones i algunes dotzenes més encara. Afegim-hi alguna tona de castanyes i vi ranci, i tindrem el programa gastronòmic del primer àpat de novembre. Havent d’ésser sincer no tinc altre remei sinó dir que aquest programa no s’avé gens ni mica amb els meus gustos personals. El panellet i la castanya són aliments massa feixucs, massa pastosos. Si ara acluco els ulls i imagino aquests dos productes preparats per a demà, formant dues piles enormes a l’estil de les que apareixen a les estadístiques dels magazines il·lustrats, sento un esglai indiscutible. Quantes indigestions en potència! Quantes atonies gàstriques en perspectiva! Jo, amant de les tradicions, no claudicaré, tanmateix. Menjaré una castanya i dos panellets justos. Hauré complert el meu deure. Faré amb gust aquest sacrifici. La tradició és tan senyora que per estar-hi bé cal acceptar-la amb bloc; no admet la més petita infidelitat. Si un hom podia triar, ah!, aleshores!. Reservaria el seu tradicionalisme per diades com la de Nadal que implica un programa perillós potser com tots els programes atapeïts, però indubtablement agradable a una paladar educat en la bona escola. El torró de Xixona, per exemple, és una confecció perfecta. Un dia que a la plana central del Daily Mail el vaig veure esmentat entre les millors llaminadures del món (el nougat de Montelimar, el baumkuchen de Dresde, el plum-pudding, etc.) vaig sospirar satisfet: al capdavall els estrangers ens veien.