Publicitat
Publicitat

El pànic dels plutòcrates

Encara no sabem si el moviment Ocupa Wall Street canviarà l'orien tació dels Estats Units. Les protestes, però, ja han provocat una reacció força histèrica de Wall Street, dels multimilionaris en general i dels polítics i experts que serveixen amb fidelitat els interessos d'un grup, el dels més rics, que constitueix només una centèsima part de l'1% de la població nord-americana.

I aquesta reacció ens indica una cosa important: els extremistes que amenacen els valors nord-americans són aquells a qui Franklin Delano Roosevelt qualificava de "monàrquics econòmics", no els acampats a Zuccotti Park.

Fixem-nos, primer, en de quina manera han descrit els polítics republicans aquestes manifestacions, de moment modestes però cada vegada més concorregudes, en què hi hagut alguns enfrontaments amb la policia -pel que es veu, amb una resposta policial excessiva-, però en les quals no s'ha produït res que es pugui qualificar d'aldarull.

I és que, en realitat, fins ara no hi hagut res que es pugui comparar amb el comportament dels manifestants del Tea Party l'estiu del 2009.

Tanmateix, Eric Cantor, el líder de la majoria a la Cambra, ha denunciat l'existència de "multituds violentes" i "enfrontaments entre nord-americans". Els candidats presidencials del Partit Republicà hi han dit la seva: Mitt Romney ha acusat els manifestants d'emprendre una "guerra de classes", mentre que Herman Cain els titlla d'antiamericans. El meu favorit, però, és el senador Rand Paul, que, no sé per quin motiu, té la dèria que els manifestants començaran a confiscar iPads perquè creuen que els rics no mereixen tenir-ne.

Michael Bloomberg, alcalde de Nova York i tità de la indústria financera per mèrits propis, ha estat una mica més moderat, però ha acusat els manifestants de voler "prendre els llocs de treball a persones que treballen e n aquesta ciutat", una afirmació que no té res a veure amb els autèntics objectius del moviment. I si haguéssim escoltat els bustos parlants de la CNBC, ens hauríem assabentat que els manifestants "s'han tret la careta" i "són partidaris de Lenin".

Per entendre tot això cal adonar-se que tot plegat forma part d'una síndrome més àmplia, segons la qual els nord-americans més rics, que es beneficien enormement d'un sistema manipulat a favor seu, reaccionen amb histèria davant qualsevol que denunciï fins a quin punt el sistema està manipulat.

Com potser recordareu, l'any passat uns quants magnats de la indústria financera es van enfurismar per unes crítiques molt suaus que els va fer el president Barack Obama. El van acusar de ser gairebé socialista per donar suport a la llei Volcker, que es limita a prohibir que els bancs avalats per fons públics participin en especulacions arriscades. I pel que fa a l es propostes d'eliminar la llacuna jurídica que permet a alguns d'ells pagar uns impostos baixíssims, el president del Grup Blacksto ne, Stephen Schwarzman, les va comparar amb la invasió de Polònia per Hitler.

També cal esmentar la campanya de difamació contra Elizabeth Warren, partidària d'una reforma financera i ara candidata al Senat per Massachusetts. No fa gaire temps es va difondre àmpliament per la xarxa un vídeo de YouTube en què Warren feia una defensa eloqüent, tocant de peus a terra, dels impostos per als rics. No hi deia res que fos radical; es tractava només d'una variant moderna d'un famós aforisme d'Oliver Wendell Holmes: "Els impostos són el que paguem per una societat civilitzada".

Però si féssim cas dels fidels defensors dels rics, ens podríem arribar a creure que Warren és la reencarnació de Trotski.

George Will ha arribat a afirmar que Warren té un "programa de col·lectivitzacions" i que pensa que "l'individualisme és una quimera". I Rush Limbaugh ha dit d'ella que és "un paràsit que odia el seu hoste: disposat a destruir-lo alhora que n'extreu la substància per viure".

Què és el que passa? La resposta és, sens dubte, que els amos de l'univers de Wall Street, en el fons, s'adonen que la seva posició és moralment indefensable. No són John Galt, ni tan sols Steve Jobs. Són persones que s'han enriquit traficant amb complicades martingales financeres que, lluny d'oferir uns beneficis clars al poble nord-americà, han contribuït a submergir-nos en una crisi, les seqüeles de la qual segueixen arruïnant la vida de desenes de milions de conciutadans seus.

I, malgrat tot, això no els ha costat ni cinc. Els contribuents han rescatat les institucions d'aquesta gent a canvi de ben poca cosa. Encara tenen l'aval, explícit i implícit, dels fons públics; en el fons, segueixen jugant a cara o creu: si surt cara, guanyen ells, i si surt creu, perden els contribuents. I es beneficien de llacunes fiscals que, en molts casos, permeten que els multimilionaris paguin menys impostos que les famílies de classe mitjana.

Aquests privilegis no resistirien cap examen rigorós i, per això, tal com ells ho veuen, no n'hi ha d'haver cap, d'examen rigorós.

Qualsevol persona que assenyali el que és evident, per molt moderada i pacífica que sigui, ha de ser demonitzada i expulsada de l'escena. En realitat, com més raonable i moderat sigui el crític, amb més urgència cal demonitzar-lo, i per això vilipendien Elizabeth Warren amb tant de frenesí. Així doncs, qui és l'autèntic antiamericà aquí? No els manifestants, que només volen fer sentir la seva veu. No; aquí els autèntics extremistes són els oligarques nord-americans, que volen anul·lar qualsevol crítica a les fonts de les seves riqueses.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT