Publicitat
Publicitat

El paradigma PIRMI: la reassignació

Podem dir que aquesta crisi, que va començar amb els bancs nord-americans com a detonador, és la crisi del deute sobirà. Recapitulem: els governs occidentals han gastat molt més del que recaptaven. Ho han pogut fer endeutant-se. Els bancs i els particulars (tots aquells que compren bons de països) van confiar que el deute dels estats occidentals tenia garantia total. La fallida de Grècia ha demostrat que no era així. El problema és de concepte: els bons que emeten els governs (" con garantía del estado ", com deia la publicitat de fa uns anys) ja no tenen garantia absoluta. I com que molts governs han actuat inconscientment, ara els mercats (que inclouen l' especuladora senyora Pepeta que té els estalvis a l'oficina de la caixa d'estalvis de davant la parada del peix) desconfien dels governs. De tots.

Gasten molt els estats? Agafin els països desenvolupats i veuran que el percentatge d'intervenció pública en el PIB oscil·la entre el 40% i el 50%. De tot el que es belluga en diners al cap de l'any, les administracions públiques en controlen, directament o indirectament, gairebé la meitat. Per tant, els que demanen més intervenció de l'estat mostren una desinformació evident... o són enyoradissos del Mur de Berlín. La realitat és que la crisi ha demostrat dos fets: primer, els governs no han de gastar més del que recapten; segon, han d'administrar millor els diners del contribuent. Conclusió: els recursos de l'estat del benestar han de ser només per a qui els necessita.

Aquestes setmanes estem vivint una clara demostració que aquest país posseeix unes proporcions exagerades de capsigranys i de malintencionats. Arran de l'afer PIRMI hem pogut observar la imatge de tres diputades -representants dels partits del govern que ha portat la Generalitat a la fallida- registrant la sol·licitud per celebrar una sessió de demagògia parlamentària. També han estat insultants les intervencions dels líders sindicals (per cert, potser haurien de justificar davant del contribuent en què es gasten els centenars de milions que, en plena crisi, els dóna cada any l'Estat). Tot amanit per una interessantíssima "informació", per anomenar-la d'alguna manera, que sobre el PIRMI han ofert TV3 i Catalunya Ràdio. Podríem concloure que s'han creat unes camarilles conservadores a les quals, hem de suposar, els va l'ambient de disbauxa i descontrol.

El cas és que hem construït un estat del benestar que no és que sigui molt o poc generós (cadascú en té una opinió), sinó que està mal administrat. Ara toca fer la ingrata i sofisticada tasca d'especificar exactament qui té dret, i qui no, a determinades prestacions. Per exemple: no hauria de tenir-hi dret jo, ja que a casa només paguem per la matrícula universitària del nostre fill la quantitat de mil euros l'any. Ni hauria de tenir dret a un col·legi públic gratuït gent que, després, es pot comprar un iPad; o que pot anar de cap de setmana a Praga -per molt low cost que sigui-. Ni tampoc té dret a l'estat del benestar el que abusa de la sanitat pública, o que acut a urgències quan no fa falta. Ni tampoc el que pretén que la festa del poble sigui de franc.

Però tenen dret a l'estat del benestar aquells que reclamen una matrícula universitària i una residència d'estudiants subvencionades perquè, altrament, no podrien estudiar. I les vídues, que cobren una misèria. I els ancians i discapacitats que no tenen on anar. I els aturats de més de cinquanta anys que tenen una paga ridícula i difícil col·locació. I determinada població que no té recursos per pagar-se una sanitat decent; o molta classe mitjana que no pot pagar determinada operació costosa. I tots aquests, atenció, no han de rebre pas un servei mediocre, sinó com la resta.

L'estat del benestar ha de ser per a qui el necessita i quan el necessita. No per a tothom i a tothora. Cal "prendre-li" prestacions a qui se les pot pagar. O que no les necessita en aquell moment. Aquest és el canvi de paradigma que hem d'aconseguir. Fins ara, el nostre estat del benestar ha intentat reparar les frustracions tardofranquistes. Una festa mediocre i universalista, de mentalitat Rosa "Insensat" i progressisme del PSUC. I que s'ha costejat amb càrrec un menyspreat contribuent. Tot això s'ha d'acabar per una raó simple: hi ha gent que té necessitats i altres que no. I per a aquell que pugui i tingui capacitats suficients, l'estat no ha de fer res. Que s'espavili. Però per al que no hi arriba cal donar-ho tot. Que hi hagi frívols als quals importi un rave la viabilitat del nostre model de societat del benestar, forma part dels estàndards democràtics. Ara, que massa d'ells es localitzin al Parlament d'un país, com succeirà avui a la Ciutadella, ja és una altra cosa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT