La paradoxa del PP
Va ser que no. Que no, que no i que no, com no es cansa de repetir el líder socialista des de fa mesos. Aquest dimecres, a la roda de premsa posterior a la trobada amb Rajoy, va tornar a dir que li havia donat carbasses a Rajoy però ho va matisar amb l’expressió “ara per ara”, que es va ocupar de recalcar perquè els barons pesen molt i per no semblar sospitós d’haver-se encomanat de vies canadenques ni de cap altra malaltia que pugui fer pensar en una espanyolitat inconsistent.
Ens trobem de bell nou davant de la gran paradoxa. Es tracta, sens dubte, d’un partit que tendeix a l’hegemonia, i a concitar majories electorals molt àmplies que sovint es tradueixen en majories absolutes, així en eleccions generals com en autonòmiques i municipals. I això s’explica per una norma bàsica que el PP ha entès perfectament i que aplica davant de qualsevol moment i situació: que el poder engendra poder, i que una part molt substantiva de l’electorat es deixa convèncer amb facilitat per la percepció de qui té més poder, a l’hora de dipositar la seva papereta. Si una cosa sap fer el PP és acumular, atreure i envoltar-se de poder, i exhibir-lo, com solen dir ells, sense complexos. Això a molta gent li pot resultar irritant, però a molta altra, com mostren els resultats electorals, la persuadeix a bastament.
El problema ve a l’hora de gestionar i traduir aquesta capacitat i voluntat de poder en una tasca de govern. Les majories absolutes del PP, tant si es produeixen a l’ajuntament d’algun poblet remot com al Congrés de Diputats, acostumen a consistir en l’aplicació sistemàtica de la llei del corró, en un menyspreu fins i tot xulesc de les forces d’oposició de tots els colors i ideologies, i en la fagocitació, si escau, dels partits que gosen acordar alguna mena de pacte o de compromís amb els peperos. Tot això genera un rastre de malestar i d’irritació que després li fa molt difícil, al PP, presentar-se com un partit obert al diàleg quan les coses se li posen difícils, com és ara el cas. Ningú vol pactar exactament res amb Rajoy perquè ningú hi confia, i el PP es ratifica, una vegada més, com una formació a la qual només li valen les majories absolutes, perquè es nega a ella mateixa una condició imprescindible per mantenir aquest poder que tan fàcilment sembla que sàpiga fer-se seu: la porositat, la flexibilitat, la mínima habilitat de teixir ni el fil més tènue de comunicació amb l’adversari. Ben al contrari, quan es troba en majoria absoluta, el PP primer apallissa i després si de cas pregunta, perquè quedi clar qui mana. O es victimitza, o adopta posicions xulesques.
I és que la política, encara que sigui un tòpic dir-ho i encara que de vegades no ho sembli, la fan persones (tret d’alguna ameba, com el mateix Rajoy). Potser Don Mariano s’hauria d’haver mossegat la llengua abans de titllar Pedro Sánchez de miserable o de convidar-lo a no tornar més al Congrés. Ara per ara, subratllem-ho, el president en funcions potser lamenta aquests exabruptes. Demà, ja ho veurem.
