Publicitat
Publicitat

La paranoia ataca amb força

Ep, un moment, ¿què és aquest soroll? És el soroll que fa un gran partit polític quan perd el poc seny que li queda. I això va passar -¿on podia ser, si no?- a les notícies de la Fox diumenge passat, quan Mitt Romney va fer seva l'afirmació que els preus de la gasolina han pujat per culpa d'un complot de l'administració Obama.

Aquesta afirmació no sols és una bestiesa; és una mena de bogeria per partida triple: és una mentida embolcallada per un absurd, el qual està revestit, al seu torn, de paranoia. És la mena de cosa que només senties dir als que també creien que l'aigua fluorada era un complot comunista. Però ara la teoria de la conspiració del preu de la gasolina ha rebut l'aprovació oficial del probable candidat republicà a la presidència.

Abans d'entrar en les conseqüències de més envergadura derivades d'aquesta aprovació, aclarim les coses pel que fa als preus de la gasolina.

En primer lloc, parlem de la mentida: no, el president Barack Obama no ha dit, com afirmen ara molts republicans, que volia que pugessin els preus de la gasolina. El que va dir, amb paraules molt poc afortunades, és que un sistema de fixació de límits màxims i intercanvi de drets ( cap and trade ) per a les emissions de carboni faria que es "disparessin" els preus de l'electricitat. Però l'afirmació que aquest sistema faria pujar els preus de l'energia era només una explicació objectiva dels fets, no una declaració de les seves intencions de castigar els consumidors nord-americans. Dir que Obama volia que augmentessin els preus és una mentida sense embuts.

I és una mentida embolcallada per un absurd, perquè el president dels Estats Units no controla els preus de la gasolina, ni tan sols hi té gaire influència. Els preus del petroli es fixen en un mercat mundial, i els Estats Units, que representen només una desena part de la producció mundial, no els poden modificar gaire. De fet, la pujada recent dels preus de la gasolina s'ha produït malgrat el creixement de la producció de petroli al nostre país i la caiguda de les importacions.

Finalment, tenim la paranoia, la creença, que els progressistes en general, i l'administració Obama en particular, volen que anar en cotxe arribi a tenir un preu inassequible, d'acord amb un vil complot contra el sistema de vida nord-americà. I, no, no exagero. Això ho diuen fins i tot conservadors del corrent més majoritari.

Per exemple, l'any passat, George Will va afirmar que l'administració Obama no promovia els desplaçaments en tren per reduir la congestió del trànsit i les seves repercussions mediambientals. No, va insistir, "el veritable motiu de la passió dels progressistes pels trens és que volen disminuir l'individualisme dels nord-americans per predisposar-los més favorablement al col·lectivisme". ¿Ho sabia algú, que Dagny Taggart, l'executiva dels ferrocarrils i heroïna de La rebel·lió d'Atles , era comunista?

D'acord, tot això fa riure una mica. Però també fa molta por.

Com Richard Hofstadter assenyala en el seu ja clàssic assaig del 1964, The paranoid style in American politics , les absurdes teories de la conspiració han estat una tradició nord-americana des que alguns capellans van començar a avisar que Thomas Jefferson era un agent de la secta dels Illuminati bavaresos. Però una cosa és tenir un petit sector paranoic que representa un paper marginal en la vida política d'un país, i una altra de molt diferent és que aquest sector s'apoderi de tot un partit, fins al punt que els candidats hagin de compartir, o fer-ho veure, la paranoia d'aquest sector perquè el partit els doni suport en la cursa presidencial.

I no són només els preus de la gasolina, esclar. De fet, les teories de la conspiració proliferen a tanta velocitat que és difícil seguir-les de prop. Així, nombrosos republicans -i parlem d'importants figures polítiques, no de simpatitzants- estan fermament convençuts que l'escalfament global és un frau gegantí perpetrat per una conspiració mundial en què participen milers de científics, cap dels quals ha trencat la llei de l'omertà . Mentrestant, d'altres atribueixen la millora recent de les notícies econòmiques a un vil complot per retenir els fons d'estímul de l'economia i posar-los en circulació just abans de les eleccions del 2012. I no parlem de la reforma sanitària.

¿Per què passa tot això? Una part com a mínim de la resposta ha de consistir en el fet que els mitjans de comunicació de dretes han creat una realitat alternativa. Per exemple, ¿heu sentit a dir que les despeses de la reforma sanitària d'Obama s'han doblat? Doncs no és veritat, però milions d'espectadors de la Fox i oients de la Rush creuen que sí. Naturalment, els que constantment senten parlar de tot el mal que fan els progressistes estan preparats per creure's de bona gana que totes les coses dolentes són el resultat d'una repugnant conspiració de l'esquerra. I aquests són els que voten a les primàries republicanes.

Però ¿i l'electorat en general?

Si guanya la nominació, Romney intentarà -com un assessor seu ha dit amb molt poca fortuna- sacsejar la pissarra màgica; és a dir, mirarà d'esborrar qualsevol rastre de la seva docilitat davant d'aquesta dreta irracional per convèncer els votants que en realitat és un moderat. I potser se'n sortirà.

Però esperem que no, perquè aquesta docilitat de què ha fet gala durant la campanya per a la candidatura és important. Independentment del que pensi Romney personalment, la realitat és que, en assumir les fantasies paranoiques de la dreta, contribueix a alimentar una tendència força perillosa per a la vida política nord-americana. I li hauríem d'exigir responsabilitats per les seves accions.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT