Publicitat
Publicitat

Les parets transparents

Apartir d'avui toca guardar els ornaments de l'arbre, amagar el caganer i els seus companys de pessebre i ordenar les bufandes, mitjons, pijames, llibres, colònies, potser algun regal que de veritat esperàvem i uns quants pongos que no arribaran al Nadal que ve. I és que després de les visites del Pare Noel, el tió, els amics invisibles i els Reis de l'Orient hem quedat ben regalats per uns quants dies.

S'ha acabat la festa, cal posar ordre i mirar endavant, cap a la cuesta de enero (que en algun lloc he llegit que s'hauria de dir la garrotada del gener, però jo la deixo en castellà que sembla que la faci encara més dura). Doncs això, que ja és aquí la remuntada, amenitzada amb les rebaixes, que a Catalunya comencen just avui, i que ens donen l'oportunitat, després d'haver passat el Nadal comprant coses per als altres, de trobar alguna cosa per a nosaltres mateixos mentre ajudem les botigues a desfer-se dels estocs de productes d'hivern.

I com que des que escric articles, que vol dir des de fa poc, em faig preguntes que abans no em feia, i hi trobo respostes més o menys interessants, resulta que ara m'he assabentat que les rebaixes que comencen avui van néixer a casa nostra (bé, a aquella casa nostra dels anys 40, és a dir a Espanya) gràcies a la rivalitat comercial entre dos parents asturians al capdavant dels històrics El Corte Inglés i Galerias Preciados. Una guerra que va acabar, com sabem, quan El Corte Inglés va aconseguir cruspir-se el seu adversari l'any 1995.

La cosa va anar més o menys així: a principis del segle XX, dos asturians van emigrar a Cuba a fer-hi fortuna. Pepín Fernández i un nebot llunyà seu, Ramon Areces, van treballar als Almacenes El Encanto de l'Havana, fins que a mitjans dels anys 30 van tornar a Espanya.

El primer va fundar la botiga Sederías Carretas, que més endavant es convertiria en Galerías Preciados, mentre que el segon es va fer càrrec d'un petit establiment que es deia El Corte Inglés, i que es dedicava a la sastreria i a la confecció per a infants.

En pocs anys les dues botigues van ampliar el seu assortiment i es van traslladar a nous edificis del carrer Preciados de Madrid. Des d'allà va començar una adusta competència entre ells que va revolucionar el mercat espanyol. Mentre a països com el Regne Unit les rebaixes no van aparèixer fins als anys 70 (perquè els comerciants defensaven que era millor mantenir estrictament els mateixos preus a tot arreu), a l'Espanya de finals dels 40, els dos asturians van inventar estratègies per prendre's els clients l'un a l'altre. Van introduir les rebaixes de temporada, l'ús massiu de la publicitat i fins i tot els aires condicionats a les botigues, coses que avui dia no falten en cap gran establiment.

Així que d'alguna manera és gràcies als magatzems del sempitern triangle verd, que de tant en tant arribem a casa amb aquella sensació estranya, que es debat entre la satisfacció d'haver comprat alguna cosa a un preu sorprenent i el dubte de si realment calia comprar-la. Llavors la guardem entre les quatre parets de casa, prop dels mitjons i pijames, o dels pongos , sense adonar-nos que el pis cada vegada és més ple, de més coses, que fem servir menys sovint.

Per ser conscients dels milers de coses que ens envolten ens aniria bé el projecte d'un arquitecte xilè, Smiljan Radic, que va crear l'espai ideal per poder reflexionar sobre tot allò que posseïm. Radic va construir un habitacle al mig d'un bosc de l'illa xilena de Chiloé. El projecte s'anomena Habitació i és un espai rectangular d'uns 100 m amb les parets fetes d'un entramat de taulons de fusta verticals i horitzontals de manera que formen una llibreria al llarg de tot el perímetre de la sala. La part de fora d'aquesta llibreria circumdant està recoberta de vidre, de manera que des de dins es pot veure tot el que envolta l'habitacle a través dels espais buits que queden entre els taulons verticals i les lleixes horitzontals. Les parets de l'habitació són, doncs, a la vegada l'estructura que aguanta el sostre i el lloc per desar tot el que s'hi pugui encabir. La intenció de l'arquitecte és que "amb el temps, les cares d'aquesta capsa s'omplin de restes que compondran finalment les seves façanes".

Així doncs, quan les parets són buides, l'Habitació permet a qui s'hi refugia comunicar-se amb l'exterior, veure la natura que hi ha al voltant i sentir-se'n part. Però si un hi passa massa temps, hi anirà acumulant coses, les lleixes s'aniran omplint, i a la llarga impediran la visió i la comunió amb l'exterior.

El projecte de Smiljan Radic permet experimentar, d'una manera física i directa, com a mesura que tenim més coses, més lluny som del nostre entorn. No es tracta pas que ens desfem de tot, però potser de tant en tant és bo preguntar-se quines coses són realment prou importants perquè ocupin l'espai que s'interposa entre nosaltres i el món que ens envolta.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT