Publicitat
Publicitat

Coses vistes per una 'outsider'

A parir i a callar

"Si parles de futbol, del catacrac econòmic, de la grip de temporada o de l'orientació sexual dels pingüins, ets un adult ben informat i amb interessos dels que es poden confessar amb la cara ben alta. Si parles dels nens, ets un pobre d'esperit que només serveix per cuidar criatures. O pitjor, un talent malaguanyat. Tant que prometies, i mira". Ho llegeixo a La feina o la vida (Columna, 2010), de l'Eva Piquer, que m'arriba a Nova York fent unes quantes tombarelles. Les primeres per gentilesa de Correus i de la veïna; les segones en virtut d'un curiós fenomen que ja no sé si dir-ne telepatia o alteregoisme.

Amb l'Eva Piquer em passa que (cadascuna a casa seva) tot el que li passa a ella sembla que m'hagi passat a mi abans o m'hagi de passar després. Ens enamorem alhora de l'última novel·la de Paul Auster, Sunset Park , i de la novel·la Room , que aquest any ha tret la irlandesa empeltada a Canadà Emma Donoghue. Tan inquietant com recomanable.

No m'he atrevit mai a fer un blog maternal com el de l'Eva. Però sí que vaig gosar escriure un llibre titulat Per què parir (Ara Llibres, 2007), que obro amb una mà mentre tanco La feina o la vida amb l'altra. Les coincidències em fan sospitar si la Piquer i jo no devem compartir alguna mena de pensament màgic, que diria la Joan Didion.

Jo descrivia l'horror de fer-se l'amniocentesi amb el cap per descobrir amb el cor que has obligat el teu fill a demostrar que és digne de néixer. L'Eva agafa el mateix tema per les banyes i hi afegeix una reflexió que jo no vaig fer al llibre però sí en uns quants articles: que ja està bé d'empaitar la gent que està "a favor" de l'avortament, quan a favor de l'avortament no hi està ningú. És una tragèdia menor en determinats casos, però segueix sent una tragèdia. Una immensa putada "voluntària, que no volguda", clama i clava la Piquer.

Quan acabo d'emocionar-me de trobar una autora tan intel·ligent (pensa com jo!), em començo a amoïnar perquè s'hagi de ser tan valenta. Que s'hagi de demanar com una mena de perdó simplement per parlar d'aquestes coses. Que a la Piquer li escrivissin una carta al director del diari queixant-se que els fills d'ella "no són notícia". I que jo, en quedar prenyada, rebés no recordo de qui el següent i espaterrant elogi: "No saps com t'admiro per no fer de la maternitat el monotema dels teus articles!".

Recordo quan era (més) jove i em sentia fiscalment discriminada per no tenir fills. Quin gran invent, la ignorància: la discriminació fiscal deu ser l'única que es pateix per no haver procreat. Per tota la resta de vies i conductes et discriminen al revés. I la més bèstia de totes és pretendre imposar-te un vot de silenci materno-intel·lectual.

Quan segurament la maternitat és amb diferència el més pertinent i important de què l'Eva i jo devem haver parlat mai, se'ns riu molt més la gràcia quan comentem altres afers. El lector s'ho perd, si decideix ser un ase (tant que prometia!).

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT