Publicitat
Publicitat

El participi de 'ser' és 'sigut' o 'estat'? (1)

Només el balear, l'alguerès i algun parlar central fan servir estat com a participi del verb ser . Parlo, esclar, de llengua espontània, perquè -com ja vaig dir ahir- en l'estàndard pesa encara molt la creença que estat és més cor recte que sigut . Ho abonava la normativa clàssica, però l'esborrany de gramàtica de l'IEC ja els posa al mateix nivell. I jo ara us do no quatre arguments a favor de sigut :

1) La gran majoria de parlants tenen el seu participi específic per al verb ser : set (o sét ), segut o sigut . Sembla assenyat que, si hi ha di verses formes correctes, la més usada sigui l'estàndard; i la més usada, de llarg, és sigut .

2) La Gramàtica normativa valenciana usa sempre sigut en el seu redactat i recull estat només com a forma secundària. El seu pas cap a l'estàndard és renunciar al dialectal segut i apostar pel sigut majoritari a Catalunya.

3) Joan Solà i Josep Lacreu admeten sigut i estat però fent-ne un ús coherent: estat va amb ésser i essent ; i sigut va amb ser i sent . Pe rò l'estàndard sol contradir aquest criteri preferint ser, sent i estat . L'estigma arcaïtzant d' ésser i essent no sembla afectar estat .

4) L'ús d' estat és un aliat en la interferència que fa avançar estar a costa de ser . I, en tot cas, suma confusió a l'ús ja erràtic de ser i estar. El xip ultracorrector arriba a fer dir disbarats com ara "El partit va estar fantàstic".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT