¿El participi de 'ser' és 'sigut' o 'estat'? (i 2)
La posició normativa sobre sigut i estat sembla que ha canviat. A la Proposta d'estàndard oral (1999), estat era propi de l'àmbit general; i sigut i set , admissibles en l'àmbit general d'acord amb els usos de cada parlar. Però l'esborrany de gramàtica de l'IEC posa estat i sigut al mateix nivell i relega a la lletra petita de les "altres variants" el valencià segut i l'osonenc i eivissenc sét (ara ho escriuen amb accent diacrític).
Tot i que el més simple i coherent, en un mateix mitjà, seria triar una de les dues formes com a participi de ser , en la pràctica resulta molt difícil. D'una banda, hi ha la tènue i vacil·lant frontera entre ser i estar . I, de l'altra, un ús que no pot evitar percebre sigut com a més informal. Sent com és legítim l'ús de sigut en tots els registres, el cert és que estat només fa estrany (fora del balear, esclar) en el col·loquial. "La pel·li ha estat divertida" sona més inadequat que "El film ha estat elegit pel jurat".
El fet que la passiva sigui pròpia de la llengua formal i que estat hagi dut tants anys l'etiqueta "més correcte", crea una aliança difícil de destruir. En tot cas, crec que l'estàndard d'àmbit general, per a l'oral espontani i l'escrit informal, s'hauria de decantar sempre per sigut . En registres formals, jo respectaria l'opció de qui escriu, però informant-lo que sigut és sempre una forma tan correcta com estat .
