Publicitat
Publicitat

La partida clau

EL FUTUR DEL PSC. Catalunya viu hores decisives i, com els grans mestres dels escacs, es juga el seu futur en diverses partides simultànies. Una es juga a l'empresa; una altra, a l'escola; una tercera, al govern (que està -i s'està- arriscant molt per fer valer la seva idea del que ha de ser una administració sostenible), i encara una quarta partida es juga en el nostre sistema de partits, que està mirant d'adaptar-se a un cos electoral que ja no s'hi sent representat. En aquesta partida, el futur del PSC és la clau. El socialisme català és una de les dues forces centrals en la nostra escena política, està en estat de xoc, sense lideratge, i sense una idea gaire clara de quins han de ser els seus postulats. El pròxim congrés del partit, que ha d'iniciar-se el 17 de desembre, abordarà totes aquestes qüestions i, depenent de com ho faci, ens oferirà algunes pistes de cap on va la política catalana.

REVISAR DOGMES. Fa set dies escrivia sobre la creixent bipolaritat catalana, l'enfortiment de dos blocs que no tenen un terreny comú on trobar-se, i sobre la necessitat que el sobiranisme faci l'esforç d'obrir-se, mostrar-se flexible i inclusiu, per esdevenir majoritari. Però això no passarà mai sense el PSC. Tant per la seva importància numèrica com per la seva condició de referència ideològica. Aquest sobiranisme transversal, que està empeltant bona part del mapa polític com abans ho va fer l'ecologisme, ha de fer-se un lloc entre els socialistes, ajudar-los a canviar... i deixar-se canviar per ells. Això obligarà el món sobiranista a revisar alguns dogmes sobre el que vol dir independència, com queden les relacions Catalunya-Espanya i com serà el futur lingüístic del país. Però si no es fa aquest esforç de flexibilitat i seducció al mateix temps (que és l'esforç que va fer el PSC per captar el vot immigrant durant la Transició), el sobiranisme no aconseguirà mai desbordar els seus límits.

SENSE RENÚNCIES. Però el PSC necessita aquest diàleg amb la mateixa urgència que els seus interlocutors. Primer, perquè sap que el sobiranisme és feble políticament però rellevant -i en expansió- al carrer; segon, perquè si es manté al marge d'aquest debat cedirà la iniciativa als seus rivals, que sí que se'n preocupen, i molt; tercer, perquè ara, gràcies a l'experiència dels dos tripartits, el PSC ja sap que la política autonòmica no dóna prou marge per marcar ideologia, que les grans decisions es prenen a Madrid i que són els estats els que poden fer polítiques d'esquerres o de dretes realment diferenciades. El gran rival del PSC és CiU, el seu terreny de joc és Catalunya, i si vol ser alternativa de govern ha de bastir un projecte integral i nacional, que afecti totes les esferes de la nostra vida col·lectiva, que impliqui tots els ciutadans i que no renunciï a res. Si no, el PSC s'haurà de dedicar a governar ajuntaments i a administrar els interessos del PSOE en aquestes quatre províncies, i quedarà connectat a la respiració assistida pels segles dels segles.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT