La partida tot just comença
CANVIS. Les eleccions d’aquest diumenge són importants per a Espanya per diversos motius: el primer, l’anunciada mort del bipartidisme i l’emergència de dues formacions polítiques noves de trinca, amb possibilitat de treure més de 50 diputats cadascuna, la qual cosa condicionarà de manera absoluta la futura governança de l’Estat. Durant tres dècades han aparegut i desaparegut terceres opcions (CDS, IU, UPyD) però mai no han obtingut una representació contundent per influir de veritat. Espanya s’enfronta per primera vegada a la probabilitat d’un govern de coalició o un acord de legislatura, la qual cosa obligarà a revisar la secular tradició hispànica que acostuma a identificar pacte amb submissió. Dit això, les expectatives d’un canvi revolucionari, o almenys constituent, semblen remotes, perquè només Podem i els sobiranistes catalans el poden auspiciar, i la seva força no serà suficient davant dels més de 200 diputats que, segons les enquestes, obtindran els dos partits dinàstics i els seus epígons de Ciutadans. A hores d’ara, la pregunta que es fan els analistes polítics és com —i amb qui— governarà el PP.
DIFERÈNCIA. Les eleccions d’aquest diumenge, d’altra banda, reforçaran la diferència catalana. És possible que el sobiranisme no tregui uns bons resultats, ja que té molts factors en contra: la naturalesa dels comicis —que històricament prima els partits amb connexions estatals fortes—, la desastrosa gestió de la victòria del 27-S, l’abstenció activa de la CUP. Tot plegat afebleix les opcions d’ERC i de la nova marca de CDC, que a més han decidit presentar-se per separat (Junts pel Sí no repetiria els resultats del setembre, però guanyaria les eleccions sense problemes). Malgrat tot, si els sobiranistes van a votar amb la mateixa disciplina amb què han omplert els carrers cada Onze de Setembre, tot és possible. I en qualsevol dels casos, entre els sobiranistes i En Comú Podem formaran una majoria oposada a la majoria espanyola. El partit que segurament guanyarà les eleccions a nivell peninsular sembla condemnat al cinquè lloc a casa nostra. Això no ens acosta necessàriament a la independència, però consolida una centralitat diferent que, a més, coincideix en un aspecte bàsic, que és la consideració de Catalunya com a nació i subjecte polític, amb el dret inherent a l’autodeterminació.
ALIANCES. Caldrà llegir bé el que passi la nit de diumenge a Catalunya i a Espanya. Si Podem obté un bon resultat, especialment a Catalunya, seria un error que el sobiranisme desaprofités l’ocasió de dialogar-hi partint de bases comunes. Esclar que tots agrairíem que Ada Colau i companyia definissin quin futur polític volen per a Catalunya: fa estrany demanar de forma tan insistent un referèndum en el qual no saps què votaràs.
Però —i això ha de quedar molt clar— aquest diumenge es vota qui ha de governar a Espanya, no a Catalunya. Seria absurd pretendre que el resultat d’aquest diumenge anul·la o matisa el del 27-S —tan recent, tan contundent—. El nou Parlament català s’acaba de constituir, té una majoria independentista que ha d’intentar governar d’acord amb el seu programa. Dilluns torna la normalitat —per dir-ne d’alguna manera— i hi ha oportunitats de fer les coses bé. La situació de desconcert sobiranista que hem viscut les últimes setmanes podria capgirar-se si la inestabilitat política viatja de Barcelona a Madrid, on tampoc no serà fàcil formar un govern. La partida tot just comença.
