El partit abans conegut com a...
La decisió del ministeri de l’Interior d’Espanya, comandat en funcions per aquest moderat rinoceront anomenat Jorge Fernández Díaz, de rebutjar la inscripció de les sigles del Partit Demòcrata Català (PDC) al registre de formacions polítiques (no sé per què, m’imagino en blanc i negre un funcionari amb bigoti i un pupitre amb tinter, anotant meticulosament en un llibre amb fulls de paper pautat el nom de cadascun dels partits) demostra dos fets que no tan sols s’exclouen sinó que es produeixen de manera simultània i complementària. D’una banda, és cert que al PDC -o a l’antiga CDC, si en volen dir així- se li escapen encara tics de l’autonomisme pujolista, com per exemple la incomprensible votació “secreta” a la presidència del Congrés de Diputats, perpetrada se suposa que a canvi de l’obtenció d’un grup parlamentari en aquella cambra, amb el resultat que s’ha vist: ni grup parlamentari, ni sigles, ni res. Arribats al punt que hem arribat, ja no hi ha ni peix ni cove que valguin: només la retòrica i la pràctica de la bel·ligerància més descarnada, que els servidors de l’Estat com el mateix Fernández Díaz duen a terme amb diligència i plaer. A la gent del PDC els queda si de cas l’oportunitat de seguir l’exemple del malaurat Prince, que, amb motiu d’un conflicte d’interessos amb la seva companyia discogràfica, va decidir signar les seves obres amb l’acrònim TAFKAP (The Artist Formerly Known As Prince) i, més endavant, amb un símbol gràfic que, segons ell, representava el seu nom. Al cap i a la fi, tots els seus fans sabien que Prince seguia essent Prince.
D’altra banda, però, no és menys cert que el gir o el viratge dels convergents cap al sobiranisme i l’independentisme els ha valgut l’anatema sincer i monolític del nacionalisme espanyol, singularment del PP, que com bé afirma Artur Mas no els pot veure ni en pintura. El PP tracta el PDC, o com se n’hagi de dir d’ara endavant, no com a rival sinó com a enemic, i en conseqüència no tan sols li nega el pa i la sal (el grup parlamentari i les sigles), sinó que no el reconeix com a interlocutor polític vàlid ni tan sols en temps de desesperació com els que el partit de Rajoy travessa actualment: abans s’hi podia negociar, ara són de la casta dels empestats, sense diferència entre ells, ERC o Bildu. I si algú en vol proves, em sembla que les causes judicials obertes contra Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i, ara, Carme Forcadell parlen per si mateixes, com el fet que el PDC hagi estat castigat no tan sols per un tecnicisme de sigles sinó també pel fet d’incloure la independència i la via unilateral als seus estatuts. Ho subratllo per als independentistes que juguen amb alegria al “mori Mas, visca Puigdemont”, i que acusen l’expresident de ser un indigne autonomista vergonyós. A veure si al final resulta que són ells els que, a força de postureig (horrible paraula) unilateralista i de voler ser pocs però bons, li acaben fent el joc a l’espanyolisme més ultra que hem conegut fins ara. Mira, ni me n’he adonat i ja m’ha sortit una teoria conspirativa.
